“Allò que ens diferencia dels animals és la força de la imaginació, la capacitat de crear i d’emocionar”. Amb un discurs clar, ben elaborat i sense concessions a la mediocritat, l’escriptor va captivar els tertulians del club de lectura de la biblioteca i altres lectors seguidors que van assistir a la trobada.
“Podrà no agradar la novel·la, però ningú no podrà dir que no està ben feta”.Eduard Márquez va trigar més de tres anys en escriure “El silenci dels arbres”: “Un escriptor ha de ser humil, revisar la seva obra i corregir, corregir i corregir… saber què està malament, i per saber-ho se n’ha de saber molt”
En gaudeix del llenguatge i les paraules:” Hi ha escriptors que els encanta explicar històries però no els agrada escriure”. Ell s’estima la llengua, busca la paraula adequada, el ritme, la cadència… I és que ha escrit molta poesia, i això s’assaboreix a la seva narrativa. La tècnica l’ha acurat després de 13 anys treballant de corrector literari i de “negre”. Denuncia els criteris productius de la indústria editorial i reivindica la feina ben feta contra la mediocritat, tant a l’ofici d’escriure com a qualsevol altre.
“El silenci dels arbres” parteix d’un context potent (el setge d’una ciutat imaginària que podria ser Sarajevo o qualsevol altra), i uns personatges amb unes històries molt potents també. Tan potents com per ser capaços de mantenir d’interès de l’autor durant més de 3 anys, per després donar-nos el plaer de tenir a les nostres mans una gran novel·la coral, amb molts personatges basats en persones reals que l’Eduard va conèixer a la seva estada a Sarajevo.
Entre els personatges centrals, mare i fill violinistes. Per això la sessió va acabar amb la interpretació de l’Adàgio de la primera sonata per a violí de Bach a càrrec de la jove violinista Núria Martín. Una sessió inoblidable.
Belen Martínez
A continuació us mostrem algunes fotografies de la trobada.
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 