Aquest mes de febrer hem llegit L’església del mar (2006) de l’escriptor barceloní Ildefons Falcones.
La narració és molt extensa. Situa els fets a l’època medieval, s.XIV, i en una ciutat, Barcelona.
L’argument atrapa el lector. És fàcil de llegir. Els fets narrats no donen sensació d’irrealitat. Alhora sabem que molts fets que descriu no tenen un 100% de rigor històric.
Ens hem entretingut parlant de la construcció de Santa Maria del Mar, excel·lent mostra d’arquitectura gòtica del S.XIV. Alguns dels lectors han confirmat la seva assistència a una ruta literària al voltant d’aquesta Basílica. Hem recordat que va ser construïda en uns cinquanta-cinc anys i que la va fer la gent del poble, els gremis. Cadascú aportava el que podia: diners o traslladava pedres a l’esquena, des del port de Barcelona fins a la plaça del Born. Hem insistit en el detall que és una església feta majoritàriament pel poble, no per la noblesa. Alguns dels lectors hi hem estat i n’hem destacat, a part de la bellesa arquitectònica, la llum de l’interior.
Quan hem arribat al final del llibre, ens hem adonat que els personatges són plans. No evolucionen. Els bons han estat bons i els dolents han continuat dolents. Ens ha fet gràcia el comentari d’un tertulià: “El protagonista sembla quasi un “007” de la seva època”!
Trobem que devia ser molt difícil de suportar la situació de la dona en l’època. Així com que es menystinguessin els jueus quan realment tenien un rellevant paper econòmic i cultural. També reconeixem que havia de ser molt dur saber que si havies nascut serf ho series tota la vida. Pujar de classe social era impossible, no tenien noblesa de sang.
Hem conclòs que el novel·lista “diu” no “mostra”. Aquest fet ens aboca a la decisió que hi ha poc treball literari, tot i que l’obra guanya més en llengua catalana que l’original en castellà, però va estar molt ben promocionada i per aquest motiu molta gent l’ha llegida o la coneix.
Finalment, hem comparat aquesta novel·la amb Els pilars de la terra. Gran part dels tertulians s’ha decantat per l’obra de Ken Follet, encara que tots hem reconegut l’esforç dels nostres avantpassats del s.XIV. Es mereixien un lloc destacat en la narrativa de la primera dècada del s. XX i com hem escoltat en alguna ocasió: “El poble català fa història”, i en aquesta ocasió la tenim ben a prop!
Lourdes Roca i Manel Calaf
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 