“BARTLEBY Y COMPAÑÍA”
El mes de setembre vàrem llegir aquest llibre d’Enrique Vila-Matas.
Aquest autor és considerat un dels grans escriptors europeus del moment. Gaudeix d’un reconeixement literari internacional -la seva obra ha estat traduïda a 27 idiomes- i ha obtingut nombrosos premis.
És un escriptor inclassificable, d’una gran erudició i categoria intel·lectual. Ironia, enginy argumental i reflexió sobre el propi procés de creació són trets importants de la seva obra. Però els seus llibres no acostumen a ser bets-sellers (supervendes) perquè té grans seguidors, però també grans detractors.
L’obra té com a protagonista un escriptor -Marcelo- que, vint-i-cinc anys enrere, havia escrit una novel·la sobre la impossibilitat de l’amor. Com a conseqüència, es va barallar amb el seu pare i va quedar tan afectat que va abandonar la creació literària. Ara després, de tants anys, en vol escriure una altra sobre la impossibilitat d’escriure.
“Bartleby y compañía” parla de literatura i d’aquells escriptors (més de 137) que, en algun moment, prenen la decisió de no escriure més. Analitza els motius de cada un per deixar d’escriure. Els nomena “Bartleby”, nom de l’escrivent protagonista d’una novel·la de l’estatunidenc Herman Melville. Bartleby tenia una actitud passiva que el portaria a la pròpia destrucció.
És difícil encasellar l’obra en un gènere literari concret, ja que està entre la novel·la i l’assaig. En realitat, i aquí rau en bona mesura la seva originalitat, es presenta com un conjunt de 86 notes a peu de pàgina que comenten “un libro invisible, aunque no por ello inexistente”.
El llibre és una reflexió meta-literària: fa servir la literatura per parlar de literatura. (Entre d’altres, coneixem exemples de meta-literatura en Lope de Vega: “un soneto me manda hacer Violante…” o en Juan R. Jiménez, que en els darrers poemes parla sobre poesia).
A un parell o tres de companys el llibre els ha encantat, però la majoria, tot i reconèixer la seva originalitat, l’erudició de l’autor i les dosis d’humor i de ficció en alguns capítols, l’han trobat feixuc i alguns han desistit d’acabar-lo. Perquè resulta amè quan parla d’escriptors que un coneix, però amb tants, forçosament n’hi ha de desconeguts.
D’entrada no vèiem gaire clar quin és el missatge que vol transmetre perquè per una part trobàvem que critica els escriptors que han deixat d’escriure -els escriptors del No- però per una altra els mitifica (crea el mite de Bartleby) “Escribir que no se puede escribir también es escribir” Diu, a més, que els bons llibres que no s’han escrit també formen part de la Literatura Universal.
Després de comentar alguns punts del dossier que ha preparat la Lola Tresserres, vàrem veure que amb aquest llibre l’autor ajuda a pensar i explica fins a quin punt la Literatura actual està en crisi. Parla de la inutilitat dels models narratius i estètics tradicionals. Diu que hi ha un excés de llibres de mala qualitat i que cal reinventar la Literatura. Demostra que tot no està escrit i que el camí cap a la veritable creació literària ha de sorgir precisament dels autors de la literatura del No.
Vàrem fer molts comentaris sobre si hi ha crisi o no. No tots estàvem d’acord. També sobre la qualitat d’alguns llibres que es publiquen, alguns perquè guanyen un premi literari o pel màrqueting de les editorials i el recolzament de la crítica en els diaris. Algú va comentar que hi ha escriptors que simplement fan i altres que creen.
Es pot dir que varem tenir un col·loqui d’allò més “meta-literari”
Maria Bassa i Manel Calaf
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 