Com ja és costum, els dos clubs de lectura de les biblioteques de Lliçà i Santa Eulàlia han llegit i la mateixa obra, en aquesta ocasió “Plans de Futur” i han compartit la trobada amb l’autor, Màrius Serra. Aquest és el resum de l’acte que ha fet el Manel Calaf, membre del club de lectura de Santa Eulàlia.
Màrius Serra és persona amb una capacitat de copsar l’atenció dels assistents absolutament remarcable. En la seva presentació ja apunta que la novel·la es basa en la biografia de Ferran Sunyer, i com no hi ha descendents d’aquesta família enlloc, s’ha permès novel·lar una bona part, sense alterar les dades fonamentals.
Ens passa una curta pel·lícula del cap d’any de 1959 al carrer Balmes, casa de Jordi Piñol i Nolla i de Irene Suñer Pi i Sunyer, surt Ferran Suñer i les cosines . La duració és curta però resulta molt interessant.
En Màrius ens fa una juguesca per endevinar la realitat de dues escenes del llibre. Una es quan a la falda de la mare, tenint quatre anys, en Ferran llegeix una esquela del diari. És real. La segona és l’entrega del premi, aquesta no es real, es inventada i canviada de data. Els premis es donàvem amb total secret i per Sant Jordi.
El pare no va tornar mai, i en realitat es deia Joan. Uns familiars dels Suñer que viuen a Valladolid de fa molts anys (que mantenen el català) comenten que aquell home era un “baligabalaga”. Mai va donar cap senyal de vida, probablement va morir a l’estranger.
El Ferran cosí va estudiar a l’Institut Químic de Sarrià. Les cartes des de París són reals, així com la troballa de l’error matemàtic en un llibre d’estudi amb moltes edicions. Aquest va ser el punt d’arrencada de la carrera del protagonista.
El quadre de Dalí és de la Maria sense cap dubte. Dalí en una conferència sobre el surrealisme, va dir que quan es pinta una persona sempre es pinten dues, d’aquí la idea recollida a la novel·la.
La mare va patir una caiguda estant embarassada, evidentment no es pot saber si això va crear cap problema al noi. L’herència de les cosines va quedar per la Fundació Suñer, així com la masia a Vilajoan, per cert l’única masia coneguda amb una gran rampa per accedir-hi. A Vilajoan hi ha persones que recorden a les cosines i al Ferri, una vegada llegit el llibre, van comentar: “És veritat que s’assemblaven molt tots tres”. Demostració de la importància de la imaginació dels escriptors.
Per acabar, l’autor va comentar la seva manera d’escriure novel·la, sempre amb bolígraf i a llibretes que porta sempre a sobre. En la seva opinió el to i la veu d’una obra són el més important, i el més difícil d’aconseguir. Reescriure una munió de vegades és bàsic, fins a trobar aquest to i veu que diu.
Impossible recollir totes les anècdotes, acudits i comentaris que Màrius Serra ens va deixar anar. Vàrem tindre motius per somriure, riure i aprendre a tort i dret, ningú va sortir decebut, ans al contrari.
Manel Calaf
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 