Comencem la sessió parlant d’Eduardo Mendoza que ha estat guardonat amb el premi Cervantes d’aquest any 2016. La Lola ens fa un ràpid apunt sobre la importància d’aquest autor barceloní, que escriu en llengua castellana. Per això ens explica breument l’evolució de la novel·lística castellana des de la postguerra:
Acabada la guerra la literatura era, o bé un panegíric pels guanyadors o tractava temes existencials, sense cap concordança amb la realitat del país. El 1944 la novel·la “Nada” de Carmen Laforet va ser ja un principi de renovació respecte de la prosa de l’època. De caire existencialista, reflecteix l’estancament i la pobresa de l’Espanya de la postguerra.
Als anys 50 s’arriba a un moment de poca creació literària. Novel·les de caire social que tenen com objectiu conscienciar al lector, però que mai esmenten la guerra. Els seus protagonistes són criatures amputades, sense inquietuds Traspua el silenci. Hi ha molta pobresa.
“La Colmena” de Camilo José Cela, publicada el 1951, es podria considerar una de les obres més importants del moment. És una novel·la coral de caire social amb tres cents personatges que en cap moment expliquen el perquè de la seva situació. Narra tres dies de l’any 1942 i descriu la societat en una sèrie d’episodis que es produeixen simultàniament i es barregen entre ells. És la suma de petites anècdotes que s’entrecreuen com les cel·les d’un rusc d’abelles.
Cap als anys 60 apareix la novel·la experimental. Hi ha un boom de la novel·la hispanoamericana gràcies a l’editorial Seix Barral i a Carme Balcells. Destaquen autors com Gabriel García Márquez, Vargas Llosa, Juan Rulfo, José Luís Borges i altres. Hi ha novel·les amb 300 pàgines sense cap punt i a part. “Tiempo se silencio” de Luís Martín Santos és una de les poques obres rellevants de la literatura escrita a Espanya amb un monòleg interior de gran qualitat. És una reproducció del fluir de la consciència.
Eduardo Mendoza representa una renovació total: El plaer d’escriure, el plaer de llegir i l’humor com a vincle de complicitat amb el lector. Destaquen “El misterio de la cripta embrujada” i “El caso Savolta”. D’aquí la seva transcendència.
Tot deguit passem a comentar el llibre d’aquest mes: “La llista dels meus desitjos” de Grégoire Delacourt. És un llibre que trobem ben escrit i que enganxa.
Grégoire Delacourt és un publicista i escriptor francès nascut a 1960 a Valenciennes. Aquesta és la seva segona obra. Ha estat molt traduïda i s’ha venut a 27 països.
La protagonista d’aquesta història és Jocelyne, la Jo, que té una merceria a Arràs i escriu un blog sobre costura. El seu marit, també es diu Jo, Jocelyn; són pares de dos fills que ja s’han emancipat. Les seves millors amigues són dues bessones que regenten un saló de perruqueria i estètica que hi ha al costat de la merceria. Ella pensa sovint en la vida que hauria desitjat, però se les apanya per ser feliç amb la vida que porta. Un bon dia, les seves amigues l’animen a comprar una butlleta de loteria i comença a escriure la llista dels seus desitjos. Té la gran sort, o la gran desgràcia, de que li toquin divuit milions d’euros. Parla amb una psicòloga i, veient que la seva vida es trastorna, decideix no dir-ho a ningú i amaga la butlleta.
Una part dels comentaris es van centrar en la protagonista.
Sembla estrany que no parli a ningú del premi. Però la psicòloga li havia dit que ara tothom li diria que l’estima i que li sortirien amics interessats per tot arreu. I els advertiments de la psicòloga es compleixen fil per randa. Mentre pot somniar-ho i va fent llistes, viu d’il·lusions però quan ja li ha tocat el premi tot s’espatlla.
Té por que el premi li canviï la vida, no confia en ningú, les circumstàncies que ha viscut li han provocat una mena d’amputació; està desenganyada de tot. Ha estat maltractada pel marit i ara a més la trairà: cobrarà ell la loteria aprofitant que es diuen igual.
El que li fa més mal és la separació amb el marit. En el llibre es diu que la mort de la persona estimada és molt greu, però que la traïció és insuperable. Ella ha donat més amor que no pas ha rebut.
De l’inici de l’obra fins al final la Jo fa un trajecte vital, un procés d’evolució. Veia que la seva situació personal no era bona, i el desencadenant del canvi que es produeix en ella és el fet de la loteria i la traïció del marit. I malgrat el mal que li han fet, es dóna una segona oportunitat i enceta una nova relació de parella. Necessita companyia i sentir-se estimada. Però assegura que no és capaç d’estimar. “Tots m’estimen, però jo ja no estimo”
Això suscita comentaris i preguntes: És més important estimar o ser estimat? Què entenem per estimar? Estimar és només sentir o és també voluntat i compromís?
Algú comenta que realment li ha tocat la loteria en el sentit que s’ha deslliurat del marit. També hi ha qui ho veu una loteria a mitges perquè no s’allibera pas del tot i no viu la vida en plenitud ja que només es deixa estimar, però no estima.
També es diu que és una novel·la plena de tòpics: Els diners no són importants sinó l’amor i l’estimació dels altres. La psicòloga fa una predicció i es compleix. Ella, molt ingènua, guarda la butlleta premiada dins el mitjó. Dir-se el mateix nom el marit i ella (Jocelyn i Jocelyne)…
Els personatges resulten una mica esquemàtics. És probable que l’autor no hagi volgut treballar-los més, expressament. Tot està explicat des del punt de vista d’ella. El seu blog és una troballa que dóna molta vida al personatge. També es ressalta el contrapunt que donen les dues germanes bessones.
Ha estat un llibre amè, breu i de lectura fàcil que en general ha agradat a tothom.
Manuel Calaf i Maria Bassa
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 