Aquest és el llibre que hem comentat a la tertúlia del més de març. I coincidint amb la celebració del dia de la dona treballadora, hem tingut una sessió extraordinària amb la participació de Gemma Ruíz, l’escriptora, i d’unes quantes dones de Santa Eulàlia que havien treballat a les fàbriques tèxtils del poble o de les rodalies i que han explicat les seves vivències.
Gemma Ruíz és periodista i des de 1996 treballa a Televisió de Catalunya fent la crònica teatral dels telenotícies.
Argelagues se centra en la vida de tres dones de la família de l’escriptora. Nascudes a pagès a principis del segle XX, es van haver d’obrir camí a la ciutat de Sabadell, treballant a la indústria tèxtil, vivint la Guerra Civil des de la rereguarda i arriscant la vida en diversos moments per sobreviure i poder tirar endavant la seva família en les condicions més adverses.
És la història de les dues generacions anteriors a la seva, des de principis del segle XX fins a finals dels anys seixanta. Descriu la vida de la seva besàvia i de seves àvies i fa un recorregut pels grans moments de la història recent del nostre país des de la Mancomunitat i el Castellterçol de Prat de la Riba, passant per la Dictadura de Primo de Rivera, La República, la Guerra Civil, la immediata postguerra i el franquisme. L’autora n’és testimoni donant protagonisme a les dones, que són les que mantenen el fil narratiu de la novel·la.
Es tracta d’una crítica social, tendra i crua al mateix temps, en la línia dels “Drames rurals” de la Víctor Català. És una crítica oberta a una societat terriblement masclista que no només avergonyia les dones, sinó que, a més, les feia sentir-se culpables: “Una culpabilitat patrocinada pel sistema”.
Ha estat una novel·la fàcil de llegir, que ha enganxat i agradat a tothom sense discussió.
Aparentment no és una novel·la històrica, o, dit d’altra manera, és una història molt comú. Però hi ha una gran “intra-història”: les vivències de la gent senzilla que és qui realment crea la història.
Les protagonistes viuen moments durs i punyents i algunes escenes resulten doloroses. És molt fort per exemple el fet que pagesos jornalers hagin de deixar els fills a famílies alienes, per no poder mantenir-los. I han impactat especialment un tema de violació, la força que el pare i l’hereu tenien dintre del món pagès a l’hora de prendre decisions sobre el futur dels més petits i especialment de les noies, la vivència dels nens semi-segrestats pels soldats franquistes durant una nit…
Hem comentat alguns personatges que ens havien cridat més l’atenció:
La Remei, besàvia de l’autora, que amb 16 anys, va haver de deixar el seu Castellterçol natal per anar-se’n a treballar a Sabadell. Era de les petites de molts germans i des de ben menuda havia fet de minyona en una masia força acomodada. (La seva mare 12 embarassos, i en quines condicions! El Cisco al moment de néixer li va caure escales avall i va quedar tocat)
L’Ollé, “l’amo de tot”, una reminiscència de senyor feudal, encara prou real al món pagès del moment. La donació de sang per salvar Prat de la Riba, i també el seu enterrament, donen una idea molt clara de com era respectat el president de la Mancomunitat pels veïns del poble, però també de la coacció de l’Ollé sobre els seus subordinats i de com funcionava aquella societat.
El Martí, un home sensible, que contrasta amb la majoria d’homes del moment. De caràcter noble i un gran treballador.
En Marià Burguès és entranyable. Un personatge real. Llegim al dossier que era terrissaire i cronista de Sabadell. No havia tingut cap relació amb la família de la Gemma i tot i ser real, a la novel·la és un personatge de ficció.
Don Anselmo, el mestre de postguerra, un clar exemple de mestre addicte al règim franquista. Era el tipus de docent majoritari, tot i que, afortunadament, hi va haver honroses excepcions en algun dels nostres pobles.
El nen soldat que es compadeix de la canalla -“pobrecicos!!”- a l’escena on els soldats franquistes rapen les criatures. Alguns assistents al club explicaven situacions com aquesta que, lamentablement, es donaven.
El llenguatge que utilitza l’autora reprodueix la parla que feien servir els pagesos de la comarca, i que alguns també havíem sentit a casa nostra fa anys. Ha agradat molt.
El llibre fa una crítica duríssima al “nacional catolicisme”. L’Església, com el règim, no respectava ni els drets humans ni els civils. Els perdedors havien de pagar pels seus pecats, per això no hi havia perdó. A més el règim fomentava que els adeptes delatessin als antics republicans tot defensant que d’aquesta manera contribuïen a que s’exercis la justícia divina.
Però també s’ha comentat que el llibre no fa cap tipus de referència a una part important de l’Església catalana que es va posar al servei dels qui lluitaven per la llibertat i la democràcia i va ser impulsora d’organitzacions compromeses amb la transformació social, malgrat la il·legalitat a què les condemnava el règim. (Eclesiàstics com el cardenal Vidal i Barraquer que es va negar a signar en l’addesió al general Franco que feu l’episcopat espanyol, o com l’Abat Escarré amb les seves declaracions a Le Monde. Moviments de joves com la JOC des de 1956. Capellans obrers -també a Sabadell- des de 1960. Santuaris de l’antifranquisme com la parròquia de St. Medir on van néixer les Comissions Obreres, la manifestació de capellans, la Caputxinada, la tancada d’Intel·lectuals a Montserrat…)
S’ha parlat també del títol “Argelagues”. L’argelaga és un arbust de llocs secs i pedregosos. S’assembla molt a la ginesta en la forma i el color de les flors, però hi ha diferències: les seves punxes potents i nombroses i una gran capacitat de resistir i tornar a florir encara que les condicions en què es troba no siguin bones. El títol és doncs una metàfora de les protagonistes del llibre, les dones
La trobada amb l’escriptora també va ser molt interessant. En destaquem algunes aportacions:
Començà el llibre el 1994. Durant set anys buscà informació. Va recollir el que li explicaven la seva besàvia, la seva àvia, la seva tia… “Em va costar moltíssim fer-les parlar i gravar-les” “Mai no s’havien donat cap importància i no entenien el meu interès”. La història i especialment la història callada sempre han estat protagonitzades per les dones.
La seva besàvia, la Remei, va ser filla de camperols jornalers. Els drames rurals són reals i molt cruels. Probablement ha quedat curta en les seves descripcions. Els pous de gel, els caramells, les condicions laborals al tèxtil, i altres imatges també són les que les àvies li van anar explicant.
Ens parlà d’alguns personatges:
En Martí no és ficció. La fil·loxera l’obligà a marxar de Vacarisses cap a les fàbriques de Sabadell. És analfabet, però intuïtiu, interessat per la cultura i molt sensible. -”No el vaig conèixer, però me’n vaig enamorar”- Li agradaven les coses boniques. A més, li va servir per contraposar-lo a l’altre tipus d’home, el pare de la Nina, un home barroer i sense escrúpols.
En Marià Burgués havia mort el 1932. És un personatge real traspassat un xic d’època. Molt lligat als escriptors del grup de Sabadell (Joan Oliver, Armand Obiols, Francesc Trabal…), havia escrit “Sabadell en el meu record”. Era un “punky”, un obrer intel·lectual ficat en tots els moviments socials, polítics i culturals d’aquell moment. Personatge de ficció a la novel·la, és l’home culte que connecta amb en Martí.
Pel que fa als seus referents literaris, Gemma Ruíz diu que no va llegir Rodoreda per no imitar-la i que té una gran barreja de referents. En destaca especialment Incerta Glòria de Joan Sales.
En quant a la llengua, també va intentar reproduir la que parlaven les seves àvies. Va ser difícil integrar-la al text perquè era reproduir l’oralitat.
Va explicar també el seu proces d’escriure, que va evolucionar. No sabia on acabaria i li va costar escriure l’epíleg.
Per acabar va fer referència a la gran escriptora “Montserrat Roig” no prou reconeguda, i a Eugeni Xammar, mestre de periodistes i un d’aquells que s’ignoren a la facultat de periodisme.
Ens recomanà un llibre: “Manual per la dona de fer feines” de Lucia Verdi
Manuel Calaf i Maria Bassa
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 