Aquest ha estat el llibre comentat el mes de gener al club de lectura. I abans de parlar del llibre, hem dedicat bona part de la sessió a la figura de Montserrat Roig a partir un dossier molt complet que ens introdueix tant a l’obra com a la personalitat d’aquesta autora, qualificada com una figura clau i decisiva en la literatura i la cultura de la segona meitat del segle XX a Catalunya. El passat novembre es complien 25 anys de la seva mort.
Hem llegit sobre la pluralitat i riquesa de la seva obra literària: fou “novel·lista, contista, biògrafa i retratista, memorialista, periodista, guionista, assagista, teòrica de la literatura, cronista de viatges…” I pel que fa a la seva personalitat també parlem del seu compromís polític i ètic.
Del dossier hem destacat un escrit de Pilar Aymerich, els fragments de l’entrevista a Josep Pla, l’entrevista a l’abat de Montserrat, Cassià M. Just i un article de Robert Saladrigas.
El temps de les cireres guardonada amb el el Premi Sant Jordi de novel·la el 1976, és una crònica de la burgesia barcelonina en temps del franquisme i un retrat de la ciutat de Barcelona en aquells moments.
Explica, el retorn a Barcelona de la Natàlia, que pertany a una família burgesa de Barcelona, la família Miralpeix. Ha viscut dotze anys a França i a Anglaterra. Arriba a Barcelona pocs dies després de l’execució de Salvador Puig Antich. Havia marxat just després de l’execució de Julián Grimau a Madrid el 1963. Aquests fets serveixen a l’autora per a explicar la cruesa de la dictadura franquista, caracteritzada per la repressió de la llibertat d’expressió, així com per la manca d’un pensament polític i ideològic democràtics. Narra les impressions, vivències i records de la protagonista al llarg de la primera setmana després del seu retorn.
En general no ha costat de llegir. La Roig escriu molt clar i concís. La seva tècnica narrativa utilitza un estil directe i lliure, insereix el diàleg dintre la narració, utilitza una fina ironia i lliga el passat i el present. El fil narratiu de la novel·la sovint retorna al passat i fa presents els record de la família Miralpeix, des de la generació de l’avi Joan, despòtic i fred, fins al temps del besnét, Màrius, nom que l’autora tria en homenatge al poeta Màrius Torres.
Una de les qualitats de Montserrat Roig és la capacitat d’observació. Les seves descripcions són perfectes i, com a gran periodista que va ser, reflecteix una gran varietat d’ambients. També se’ns mostra gran coneixedora de l’art, la literatura i la història. Algú la qualifica d’omniscient.
Trobem que la temàtica de la novel·la és d’una gran modernitat. I queda explícita la doble moral d’alguns membres de la societat burgesa d’aquells anys.
Fem un repàs de situacions o aspectes de l’obra que han cridat especialment l’atenció i també dels personatges, atès que algú manifesta que li ha costat d’entrar-hi perquè n’hi intervenen molts:
La Natàlia és la protagonista i fil conductor del relat. Torna a Barcelona i intenta reconstruir el passat i el present de la seva família. Ella havia trencat motllos: retinguda a la comissaria dels grisos per participar en una manifestació d’estudiants, avortament… Havia marxat per l’enfrontament amb el pare. Però a la tornada la trasbalsa veure’l malalt i amb pèrdua de consciència. També quedarà molt impactada per l’actitud del seu germà Lluís.
En Joan Miralpeix és el pare de la Natàlia. De petit havia quedat molt tocat en descobrir la relació masclista i infrahumana del seu pare amb una minyona. És un bon arquitecte, però i hi ha hagut un accident en un hotel que havia construït a Lloret amb massa presses. Havia estat republicà, però renuncia a les seves idees i s’adapta a les circumstàncies per sobreviure econòmicament i social, com feu gran part de la burgesia catalana en acabar la guerra civil. Tingué una mala relació amb la seva filla, perquè no sabia entendre que ella no volgués deixar de ser com era. Bojament enamorat de la Judit, la seva dona, tenien una relació molt tendra i depenia d’ella emocionalment. (Hi ha una explícita escena eròtica a Castelldefels als inicis de la seva relació de parella). Morta la Judit, s’ocupa d’ell l’Encarna, la minyona de tota la vida, fins que, en perdre la consciència, el seu fill Lluís l’interna en un centre per malalts mentals. Allà és on el troba la Natàlia parlant i convivint amb una Judit inexistent.
La Judit Fléicher, esposa de Joan Miralpeix és una persona tendra i delicada. D’origen jueu, mostra trets d’una societat i cultura europees. Però malalta, viu en un mon aliè a la resta, només pendent del seu fill “ulls Modigliani” i trasbalsada per la mort d’una amiga, la Kati.
La Patrícia Miralpeix es tia i padrina de la Natàlia. Casada sense amor amb el poeta Esteve Miràngels (l’autora el retrata de manera grotesca) i enamorada platònicament de Gonçal Rodés que és amic i -sense que ella ho sàpiga- amant del seu marit. L’autora fa una una descripció molt clara i de tallada de com és: les seves mans, l’afició a la beguda -diu que “beu per empassar-se les penes”- i el no patir per res. Pura hipocresia d’aquella societat benestant!
En Lluís Miralpeix i la Sílvia Claret són un típic matrimoni de conveniència. Ell, germà de la Natàlia, és un arquitecte de prestigi, sempre pendent dels negocis. És egoista i un gran triomfador. Ella és una dona sense cultura que viu lligada al marit, a la casa i que només es preocupa del seu físic. La trobada del “tuperware” amb les amigues de l’escola religiosa, és un contrapunt a les vivències d’adolescència.
En Màrius és el fill d’en Lluís i la Sívia. És un adolescent idealista i sensible amb aficions literàries i musicals. És molt diferent al seu pare. Sintonitza amb la Natàlia. Es pot dir que ells dos són persones en certa manera desarrelades en aquella societat.
L’Encarna és la fidel criada dels Miralpeix que acaba tenint cura de la Patrícia. Destaca el seu casament popular, d’ambient tant estrany al món de la Natàlia i d’en Marius. Ells dos són els únics assistents a la festa per part de la família dels amos, atès que la Patrícia es troba malament a causa de la beguda.
Kati: L’amiga de la Judit. Tota una revolució, antítesi de la Judit.
Harmonia: Fotògrafa coneguda de la Natàlia. Un personatge bohemi i sense prejudicis que l’ajuda a trobar feina quan torna a Barcelona. Parla sempre del seu últim “novio”.
El títol de la novel·la s’inspira en una cançó de J. B. Clément, poeta del temps de la Comuna de París, “Le temps des cerises”. La cançó associa “el temps de les cireres” al desig de superació i d’arribar a una primavera de felicitat. (Hem llegit al dossier aquesta cançó que han interpretat diversos cantants coneguts)
Al final de la novel·la, la Natàlia ha madurat: Se sent reconciliada amb el pare i veu que fugir no és la manera de superar els problemes i les pors. Tampoc ho és viure del record d’aquella Barcelona que va deixar. En Màrius i la Natàlia s’hi passegen i aprenen a estimar-la perquè han entès «que la ciutat la portem a dintre».
Tots tornem a la infantesa i la recordem amb nostàlgia. En aquest llibre queden les vivències de joventut molt ben reflectides. És una obra molt viscuda i resulta actual perquè sempre hi haurà “un temps de les cireres”.
Manel Calaf i Maria Bassa
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 