Aquest mes hem llegit la novel·la de l’ escriptor francès Romain Gary “LA VIDA AL DAVANT”
La vida al davant és la tendra història d’uns personatges explicada per Momo, un nen àrab acollit a la pensió de la senyora Rosa, jueva supervivent, en un suburbi de París.
Les reaccions del nen donen idea de la seva personalitat, necessita cridar l’atenció. És molt sensible, s’estima molt la seva protectora.
Momo és espavilat, volta pel barri relacionant-se amb les persones que va trobant. S’inventa el que no entén: Fascinat pel món dels autòmats, el paraigües disfressat seria el seu amic Artur a qui fa confidències, el retrocés d’imatges a la sala de gravacions l’impressiona pensant que pot tornar enrere per canviar la seva situació. Fa coses per trobar-se millor, com per exemple robar uns guants o robar cinc cents francs i llençar-los a la claveguera . Idealitza alguns temes, per exemple vol ser policia perquè són els més forts del món.
L’autor a través del Momo ens transmet en primera persona els pensaments d’un nen de deu anys criticant la societat que permet la situació d’aquetes vides marginals., propis d’un nen de més edat. Això queda palès quan el nen descobreix que realment té quatre anys més.
Destaquem alguns personatges molt ben definits: La senyora Rosa, la seva grandària, el seu obsessiu record de Hitler i Israel i la seva complexitat a l’hora generosa i egoista; el senyor Hamil el seu Alcorà i Victor Hugo. També el doctor Katz que cuida la senyora Rosa i que la vol portar a un hospital, els germans africans, la Lola (el travestit) amb la seva tendresa i la seva forta personalitat, els altres nens de la casa que esperen ser adoptats. I serà decisiu conèixer la noia actriu a la sala de doblatge. Tots ells resulten entranyables, entre ells hi ha gran respecte i afectuositat.
La novel·la ha agradat molt a tothom, en general resulta dura i al mateix temps tendra. L’autor fa que la realitat social en aquell barri quedi apaivagada per la mirada del nen. Això ens fa suportable moltes coses terribles i cruels de la seva vida. També ajuda un cert sentit de l’ humor donant lleugeresa a les situacions més dramàtiques.
Al final de l’obra Momo és troba acollit pels nens de la família que l’adoptarà.
Lluïsa Rubia i Manel Calaf