Hiromi Kamakami, autora del llibre del mes de juny, va néixer el 1958 a Tokio. És biòloga i va exercir de professora d’institut. Als anys 90 va debutar com a escriptora i és una de les més llegides del Japó. Ha obtingut molts premis literaris. La novel•la ha agradat molt a uns quants i a altres no gaire. Alguns l’han trobada molt tendra, amena i de lectura fàcil. Altres l’han trobada avorrida i repetitiva. I a d’altres els ha desconcertat potser per tractar d’una cultura i d’uns hàbits que ens resulten llunyans i força desconeguts. Val a dir que llegida a poc a poc es poden assaborir molts detalls extremadament poètics i sensuals com la florida dels cirerers, el pas de les estacions… I que amb els comentaris fets a la tertúlia la nostra la percepció s’ha enriquit. La Lola ens ha ajudat a veure que aquest llibre entra molt pels sentits i que “mostra més que no pas diu”. Traduïm del dossier que ha preparat la Lola un breu resum de l’argument: “Tsukiko, una dona que té prop de quaranta anys, es troba amb el seu vell professor de japonès de l’institut en una taverna on acostuma anar sola a sopar i a beure. A partir d’aquí s’aniran trobant sense concertar-ho i ella s’anirà acostumant a la companyia del vell mestre que acabarà convertint-se en l’única persona que omplirà la buidor d’una existència mancada de motivacions. Sense parella, sense amics, amb una feina avorrida, Tsukiko arrossega una vida gris, en la qual, poc a poc, el mestre, sempre tan correcte i amb el seu maletí al costat, es convertirà en l’únic company de viatge…. Amb el temps, Tsukiko acabarà reconeixent que s’ha enamorat del mestre… La manera que ambdós intenten tirar endavant la situació, donarà lloc a una tendra i continguda història d’amor entre dues persones separades per l’edat, però unides per la soledat”. Es tracta doncs de dues persones solitàries i independents que es troben i coincideixen en els gustos de menjar i beure, i s’acaben enamorant. Sembla una història senzilla, però en realitat no ho és. Principals comentaris que s’han fet sobre la novel•la en general i sobre els personatges: Alguns troben que costava d’entrar-hi perquè al principi tot es centrava en el bar, el menjar i el beure. Sorpresos per la quantitat d’alcohol que arriben a consumir. La Tsukiko té un gran problema de comunicació. Evita el compromís, que a vegades entén com una rutina. No posa els problemes sobre la taula. És una persona molt introvertida i l’alcohol, que és un desinhibidor, representa un estímul. La seva por a patir fa que cada vegada renuncií més a exterioritzar els sentiments (la gelosia per exemple). I quan se li presenta una situació que la desquadra, es tanca en banda. “Abans que m’abandonin, abandono” -comentava algú. És fràgil tot i que no ho aparenta. Vol ser acceptada tal com és. Però costa molt saber com és realment. El mestre també és un solitari. Home culte i amb algunes petites manies, és una persona bondadosa que sap escoltar i que valora les opinions de la Tsukiko sense deixar de ser crític. És cortès i cerimoniós (S’ajusta a la nostra idea del caràcter japonès). La tracta amb un gran respecte. Davant la relació sexual és molt sincer i li diu que té por. Com sempre ella no és capaç de respondre res. El mestre és doncs com un pare crític que li dóna seguretat. No es tracta pas de dos solitaris alcohòlics sinó de dues persones molt sensibles que viuen tot un procés, que es respecten i s’admiren recíprocament. Fins a cert punt, ell continua fent de mestre i ella d’alumna. Gràcies al mestre descobreix part del seu interior i també la poesia, els museus, la cal•ligrafia. Remarquem els Haikus, uns breus i senzills poemes sobre la natura, que fan entre els dos. Tenen petites enganxades, sobre el beisbol per exemple o quan ell la porta a l’illa a visitar la tomba de la seva muller. Però tot i que deixen de veure’s durant uns dies, sap que ell no li fallarà, que sempre hi és. El títol es basa en una cançó que es repeteix en el llibre, però inicialment es deia “El maletí i el professor”. A la majoria ha semblat més adequat aquest títol ja que el maletí del mestre esdevé una mena de símbol. El final que alguns han qualificat d’apoteòsic és un esclat de tendresa. Al acabar la sessió, alguns tertulians s’han proposat rellegir-lo perquè després de compartir opinions i experiències, el llibre ha crescut. Manuel Calaf i Maria Bassa