Aquest mes hem llegit al club de lectura de Sta. Eulàlia aquesta novel·la que ha agradat a tothom, i en general molt. L’escolliríem entre moltes altres que hem llegit.
Xoca actualment escriure una novel·la com aquesta. Ens recorda a Delibes “Las ratas” i “Los santos inocentes”, al dossier hi ha una referència a l’ autor d’ Estats Units “Cormac McCarthy” i la seva obra “La carretera”
L’estil del llibre és magnífic. Un castellà impressionant, ple de mots arrelats a la vida rural d’uns passatges concrets. Trobem descripcions punyents de les coses més senzilles: plat esmaltat, aigua amb cucs, brutícia, pudors, insolació, gana i set, etc.
L’aridesa de la terra i les descripcions del paisatge són un personatge més de l’obra. Literatura en estat pur. El títol està ben buscat, explicita l’abandonament, el no res.
No hi ha cap nom de persona ni de lloc, no fa falta, els lectors recreen el personatges i indrets amb total facilitat.
Ens porta als anys 50 del segle passat. L’autor ens descriu amb gran exactitud una naturalesa fosca que ens la fa veure i quasi sentir, ens situa en una època en que l’autoritat exercia tot el poder i es permetia totes les llicències.
Intempèrie crea una narració amb tres personatges principals, “el chico, el cabrero i el alguacil”. Un recorregut vital impressionant.
El nen fuig del seu entorn i és perseguit per “l’agutzil”, i gràcies a l’auxili del “cabrero” aconsegueix escapar de gran quantitat de penalitats. El nen no port tornar de cap manera, perquè les seves condicions encara foren pitjors. La seva fugida és un pas molt difícil d’entendre, si no és pels fets no explicats, que són terribles. El nen te por, angoixa, ràbia, es veu desemparat i humiliat, però lluita contra les circumstàncies per sobreviure. Un cant a la resistència humana davant de les situacions més adverses. La desesperació crea enginy.
L’ afecte que es dona entre el nen i el pastor va creixent. Aquest afecte neix de la bondat del vell i de la ingenuïtat del nen. Ambdós protagonistes formen una parella entranyable.
Cada vegada que s’esmena l’agutzil el nen reacciona amb fermesa.
El nen s’enfronta a una decisió per la que no té prou edat. Al davant de la mort queda completament desorientat, trasbalsat. Una altra lliçó de gran potència és quan el “cabrero” li mana enterrar els cossos, encara que es tracti de persones de gran crueltat, transformant la venjança en justícia.
El vell pastor és la saviesa natural en estat pur, la bondat i comprensió més exquisida. Comentem que potser dona mort a l’ajudant i a l’agutzil per protegir el nen, més que no pas per venjança personal. Sap que és prop de la seva mort, i demana al nen que l’enterri i li posi una creu.
Aquest llibre porta dins les seves pàgines tot un manual d’ iniciació, formació i de lliçons morals i ètiques. Un gran llibre que ha fet patir molt. El final senzillament enlluernador: la pluja com a premi a la lluita i les penalitats. “El chico” ha aconseguit el seu objectiu i arriba al Nord.
Lluïsa Rubia i Manel Calaf
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 