El passat dia 8 de gener el club de lectura va comentar el llibre “PÀTRIA” de Fernando Aramburu.
L’autor va néixer a Sant Sebastià el 1959, és llicencià en Filologia Hispànica per la Universitat de Saragossa. Des de 1985 viu a Alemanya donant classes de llengua castellana i fent traduccions de diversos autors alemanys.
Te publicades novel·les, llibres de contes, assaig, narrativa infantil, poesia i llibres col·lectius. Ha obtingut nombrosos premis, destaquem: Premi Tusquets de novel·la 2011 per “Años lentos”, premi Francisco Umbral al llibre de l’any 2017 per “Pàtria” i premi de la critica el 2017 també per “Pàtria” . Aquesta obra va ser el llibre més venut al Sant Jordi 2017.
“Pàtria” vol ser una imatge de com va viure el conflicte, la societat basca, centrant- se en dues famílies de diferent posició social i ideologia. El pilar de cada nucli familiar són las mares, dues dones separades per l’opció política, que havien estat amigues.
Aramburu diu que va donar veu a les víctimes, però la crítica està molt dividida, uns a favor, i altres opinen que aquesta és una novel·la “constitucionalista” que no se situa en l’òrbita de cap partit concret, però si d’un bloc concret.
La novel·la en general ha enganxat, es llegeix amb facilitat donada la seva estructura i escriptura fluida, es nota l’ ofici de l’autor. El llenguatge col·loquial i l ‘ús de paraules en euskerra, així com la descripció de l’entorn estan ben definides. Té similituds de forma amb els “best sellers” no seria estrany que es convertís en un guió cinematogràfic.
Per alguns/es no reflecteix la realitat del país basc. Es basa en unes poques famílies i per tant no queda ben palesa la diversitat. És una visió parcial que pot desorientar al lector.
La realitat va ser molt més complexa, havia abertzales de molt diversa condició, el ventall de personatges sembla insuficient per donar una idea clara de la societat basca. Al llibre hi ha molts tòpics.
L’autor pren partit d’una manera maniquea i porta al lector cap una informació parcial.
El narrador va endavant i endarrere amb la història de les famílies, però no en la part política.
ETA va evolucionar amb els anys, falten dades, no explica les raons i motivacions del conflicte.
Novel·la que ha fet pensar per l’argument històric, per la part social i pinzellades d’humor.
Com a conclusió estem quasi bé tots d’acord que és una bona novel·la, i no pas un estudi sociològic. El cas és que amb el marketing que s’ha fet del llibre feia pensar que podria donar respostes.
Ressaltem que es tracta només d’una novel·la, pot ser alguns n’esperaven més.
Manel Calaf
Montserrat Alerm
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 