VIDA PRIVADA-Josep M. de Sagarra amb Ruth Galve

 

 

 

Un any més,  i ja és el tercer, la Ruth Galve ha vingut a parlar-nos de textos que poden qualificar-se de clàssics catalans. I aquesta vegada es centra en la novel·la Vida Privada de Josep Maria de Sagarra.

La Ruth és llicenciada en Filologia Catalana, professora de secundària als Jesuïtes de Casp de Barcelona, i investigadora en l’àmbit de l’expressió oral i la pedagogia de la interioritat. També treballa en el desenvolupament de nous models d’aprenentatge de les llengües.

 

És una lectura més planera que el llibre que va comentar ara fa un any: Solitud de Víctor Català. És més natural, més espontània.

És una novel·la on la biografia de l’autor hi batega vivament.  Quan llegeixes les memòries de Sagarra te n’adones que hi ha una relació entre les seves memòries i la novel·la Vida privada. Hi ha molta biografia i retalls de la seva pròpia vida.

És una novel·la imperfecta però magnífica,  que en el seu temps va ser rebuda amb un cert escàndol.  La mirada de la novel·la comporta obrir la porta de la cambra dels secrets d’una societat barcelonina que atresora una gran dosi d’hipocresia. També és una novel·la que parla de la vida moral, de la temperatura moral dels individus que hi apareixen.  Es parla d’una família amb “verdet, rovellada, corrompuda”.

La novel·la té dues parts o dos moments privilegiats:

  • 1927: Expectativa prèvia a l’exposició universal del 1929. Hi ha bullici, moviment. És el final dels feliços anys 20. És un moment de certa energia, vitalitat.
  • Al cap de 5 anys, el 1932: El pas del temps es resol elegantment amb una frase en què s’explica que feia cinc anys que el baró de Falset s’havia suïcidat amb una bala. És l’època de l’efervescència de la República. Anys de certa llibertat. Hi ha una expectativa i modernitat que, més tard, no existia, als anys 40-50. També hi ha una certa nostàlgia i decadència connectades, de fi d’època que també es mostra amb l’expressió literària.

En Sagarra era un autor molt popular i estimat per la gent, en la línia de Verdaguer. La gent anava al teatre per veure les seves obres i encara avui hi anem. De fet, enguany fan la Rambla de les floristes al TNC.

A Vida privada, la literatura que fa és anacrònica. L’autor està per tot arreu i fins i tot en algun tros parla d’un personatge que diu que “jugava a cartes amb el seu avi”.

L’Hortènsia Portell és la contrafigura de la Isabel Llorach.

En Sagarra té mania a en Frederic de Lloberola. En Frederic és un home insofrible que a sobre de tot és un llauna. Diu que és un “llauna èpic”. Inevitablement hi devia haver una figura real a la Barcelona de l’època que no gaudia de la simpatia de l’autor.

Al final de tot es mor la Pilar Romaní, que és un dels únics personatges que es salva.  És un personatge digne que té un perfum especial.

En Sagarra no crea simpatia amb cap personatge. Els personatges de la novel·la no tenen ni la grandesa dels grans dolents. La gent que hi surt és vil, egoista, antipàtica i llauna.

Sagarra és en alguns casos divuitesc, anacrònic. Té una mirada omnipresent. També té una mirada crepuscular.

L’època en què succeeix la novel·la s’emmarca en la fi del segle XIX que, de fet, va ser als anys 20 ja del segle XX. Hi ha una idea de finitud. Mostra les escorrialles, el que és vell i el que no.  Hi ha una nostàlgia per una època que va ser millor.

Sagarra està molt vinculat al passat. Té una consciència per refer la història de la seva família des del segle XV. El seu pare era historiador. Ell va viure en una casa on hi havien viscut moltes generacions i això fa que miri sempre cap al passat. Mira cap un món que va ser millor. És una mirada aristocràtica. No ho explica tot.

Al final quan es mor Pilar de Romaní en Bobby fa una passejada absolutament crepuscular.  En Bobby és un personatge crepuscular. No és tan antipàtic però és difícil que generi simpatia. No s’agafa a res ni es vincula amb res. Només està vinculat a la seva mare que és com una Mare de Déu. Perd la il·lusió per la M. Lluïsa i ha perdut la mare. Fa una passejada fosca. Fa una passejada a l’últim amor que és Barcelona.

La novel·la és un relat de locus de Barcelona.  Els tres últims paràgrafs de la novel·la parlen de la Rambla:

“Les parades de la Rambla estaven atapeïdes de roses blanques i vermelles, d’aquelles roses que Pilar Romaní deia que eren exactament iguals que les roses del seu temps.

A la Rambla s’hi sentia una olor barrejada de noctàmbuls, d’excursionisme i de democràcia. Els taxis grocs s’enduien cap a dormir les escorrialles de la tristesa i de la prostitució.

Entre  les roses vermelles, caminava, una mica insegur, un home gris, de galtes indefinides, d’edat indefinida, amb l’estómac ple de whisky i amb el cor ple de roses vermelles”.

La rosa, sempre és una rosa. Extrem dels colors. Les roses són un recurs literari que encara que no ens n’adonem hi posem la resta de colors.

El final és molt de Sagarra. Un cor ple de roses vermelles. A les últimes línies l’autor s’atreveix a sortir ell mateix com a personatge de la novel·la “un home gris, de galtes indefinides, d’edat indefinida, amb l’estómac ple de whisky i amb el cor ple de roses vermelles”.

La novel·la la va escriure Sagarra amb 38 anys. Sabia pintar i descriure un ambient. A la novel·la hi ha dos grans eixos:

  • Prostitució: fins i tot la M. Lluïsa fa carrera de prostituta sense ser-ho. Al final es casa amb un basc. És un matrimoni que recorda un altre matrimoni literari que és el la filla de Pilar Prim de Narcís Oller que es casa amb un basc.
  • La tristesa.

Són dos eixos clarament vinculats. Reflecteix una vida sòrdida. Al principi ja és depriment. A la primera escena ja hi surt la misèria, la brutícia, etc.

Sagarra és un escriptor molt plàstic, material, molt visual. La càmera deixa el personatge de Bobby i mira unes altres roses perquè veu un altre personatge galtavermell.

Malgrat la tristesa,  la prostitució i la mort hi ha una bellesa associada a la bellesa del lloc que és la Rambla de Barcelona.

La mirada sobre la vida és molt pessimista, queda molt rebaixada. Hi ha misèria, ruïna, decadència. Hi ha una misèria moral. La mirada sobre la condició humana és pessimista. La mirada més optimista és la del lloc.

En els funerals del rei surten els monàrquics i maten un noi. Allà on hi ha una vida que valgui la pena hi ha una mirada de ciutat.

Hi ha un gran escepticisme ideològic. L’únic en què es compromet una mica és amb el catalanisme. Hi ha una mirada distant i poca fe política.

L’objectiu de la novel·la és rebel·lar la hipocresia. A en Sagarra li agrada la franquesa. La hipocresia li fa molta nosa. La novel·la és de misèria i companyia. Hi ha revelació de secrets importants.

A l’època de la novel·la hi havia moltes modistes que proporcionaven entreteniment, proporcionaven senyores i senyors. Privadament s’ofereix una imatge molt degradada.

Hi ha una fractura entre la vida pública i la vida privada.

Els Lloberola són una família decadent, vinguda a menys. Això Sagarra també ho va viure a casa seva.

Demostra una certa benevolència amb els títols nobiliaris. El baró de Falset era drapaire. Hi ha contundència i crítica contra l’aristocràcia que surt del no-res. No creu en l’aristocràcia i tampoc en la burgesia. No hi ha elogi a la burgesia. La classe treballadora és de decorat. És una novel·la molt bel·ligerant amb l’aristocràcia.

Hi ha una gran distància de l’aristocràcia i no hi ha cap grup social que destaqui. Tampoc hi ha una mirada benèvola cap a l’església.

En les dues parts de l’obra es posa el focus en dues generacions diferents. En la segona part es centra en la tercera generació que són el Ferran, comunista, i la M. Lluïsa (fills del Frederic Lloberola).

En un moment de l’obra hi ha un malentès entre la M. Lluïsa i el Ferran, que són germans. La novel·la rebaixa els personatges. En un moment que hi ha una escena entre els dos germans, l’embruta. Esdevé una crisi i una oportunitat perduda. En la relació entre els dos germans parla d’incest. Hi ha una degradació, un rebaixament que porta fins a l’última generació dels Lloberola.

També és una obra masclista. Hi ha una distribució del gènere. Els personatges masculins tenen nom i cognoms i els femenins només nom. Els arquetips femenins són degradats.

En l’obra hi ha escenes sexuals, sobreentesos… Hi ha una excursió nocturna a diferents locals que és morbosa. Mostra la depravació com a espectacle. Hi ha un descens als inferns. És un contrapunt a un altre escena del llibre que és el sopar a casa de l’Hortènsia Portell quan ve el dictador. El dictador és vermell de cara, gros, etc. Hi ha un clima de degradació moral. Tot sembla que estigui en venda: les dones, els homes, els títols, etc. Hi ha misèria humana i social. Com poden venerar un personatge tan poc venerable com Miguel Primo de Rivera.

En l’obra hi ha molta intel·ligència lingüística. Parla de la “negressa” quan es refereix a Josephine Baker. Tot està sexualitzat. Hi ha punts forts a la novel·la que tenen a veure amb la llengua, hi ha riquesa, vivor.. Algunes exemples: els homes són com els trossets negres de la tòfona, remenar la cua…

Un dels moments extraordinaris és quan parla del canvi de les grans cases de la Barcelona antiga a les escales de l’Eixample:

“ La casa de Frederic era un pis del carrer de Bailen. L’escala feia un tuf d’ala de gallina, de “caliquenyo” i de pot de les escombraries; aquest tuf especial d’algunes cases de l’Eixample de Barcelona que tolera tothom i que ningú no es preocupa de la causa; els llogaters la constaten cinc o sis vegades al dia, i es queixen de la portera, i la portera es queixa a l’administrador, però no s’hi fa res. I al tuf natural de l’escala, s’hi afegeix aquest tuf de queixa, de mal humor, de rancúnia, de protesta sense impuls. De vegades, el tuf del safareig; de vegades, del pis d’un alemany que es dedica al comerç de drogues o de corretges especials, i el tuf del pis de l’alemany es combina amb un bacallà sòrdid que bullen els porters; aleshores a l’escala es produeix una reacció química que fa pensar en la barba dels cavallers que anaven a Terra Santa o en la camisa de dormir de l’amistançada d’un antic rei de Castella. De vegades el tuf prové de les ànimes de les senyores del principal, que són completament mortes, i fan aquesta sentida d’ànima morta, amb la qual ni els corbs en volen saber res.”

Moltes gràcies Ruth per la teva esplèndida exposició.

19 de setembre del 2019

 

Anna Arnella i  Ventura

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s