Durant el mes de setembre les persones que formem part del club de lectura hem llegit el llibre de l’ Alba Dalmau, El camí dels esbarzers, i el dia 8 d’ octubre ens hem trobat amb l’ escriptora per poder acabar d’ arrodonir tot allò que ens aporta la lectura d’ un llibre.
Alba Dalmau Viure (Cardedeu, 1987) Llicenciada en Comunicació audiovisual i Màster de creació literària a la UPF. El 2011 publica la seva primera novel·la, Vonlenska, amb Pagès Edicions. També és autora de dos llibres d’artista: el primer, On només hi havia un far, un recull de contes sobre el silenci, acompanyats de fotografies; i el segon, Estrena, un llibre de fotografia acompanyat amb textos literaris que relaten una història romàntica basada en el cinema mut, ambdós llibres sorgeixen del col·lectiu Sincopat, format també per la fotògrafa Ares Molins. Va viure a Nova York durant tres anys, on va escriure Bategant, novel·la publicada per Cossetània Edicions, també un recull de contes anomenat Estàndards, i aquest que comentem El camí dels esbarzers (Angle 2019).
Actualment es dedica a la gestió cultural i és professora del Laboratori de Lletres.
Alba Dalmau: «El conte no s’acaba fins que el llegeix el lector i hi posa de la seva part»
LA TROBADA AMB L’ ESCRIPTORA HA ESTAT MÉS QUE PARLAR DEL SEU ÚLTIM LLIBRE.
Només començar, l’Alba ens diu que és la primera vegada que presenta el llibre a un club de lectura tan nombrós. La seva joventut i sinceritat ens porta a tocar de peus a terra i a conèixer de primera mà tot allò que envolta a l’ escriptora , a la persona, per arribar a cosir històries i fer – les arribar al lector. L’ Alba ens parla de l’ observació , l’ observació en majúscules, de les petites coses quotidianes, del cinema, de la música….. Les idees no neixen del no res ,ens diu, observem , estem en contacte amb altres artistes .
Sobretot de les seves estades a Nova York , diu que és una ciutat que li té el cor robat, que passen moltes coses alhora, hi ha molts artistes i és fàcil inspirar-se.
Ens explica com El camí dels esbarzers va sortir a partir de l’ observació d ‘ unes fotografies d’Israel Ariño. Les seves fotos la van impactar i va començar a imaginar-se de cada foto què pot haver passat, i així ens comença a ensenyar les fotografies i a explicar les idees que li van aportar. Dóna molta importància a la interrelació entre artistes per arribar a la barreja d’ idees.
“Sí. M’agrada molt treballar amb altres arts. A l’anterior llibre, Estàndards, vaig treballar amb música, cada conte fa referència a un estàndard de jazz. Aleshores vaig conèixer el fotògraf Israel Ariño, que és català però fa moltes residències d’artistes a França. I la fotografia d’El camí dels esbarzers pertany a un projecte, “Terra incògnita”, que ell va fer a la Bretanya francesa. No només amb la foto de la coberta, que dóna nom al llibre; hi ha uns quinze contes que estan basats en les fotografies d’aquest projecte”. “Vaig anar teixint un univers bastant similar. És un llibre que es llegeix com a volum de contes però que vaig acabar cosint perquè fos llegit com una novel·la.”
Les històries passen a un poble llunyà d’ Amèrica del Nord “Tenesse” el bressol del Country , després de la gran depressió. Li va semblar idoni poder parlar de temes gruixuts que sembla que no poden passar, però la gràcia d‘aquest poble que ella anomena Sandville és que les històries li han passat o bé li han explicat.
“A mi em va quedar molt gravada una frase d’un curs d’escriptura, al qual acudia com alumna, que va dir una professora: si vols descriure el món, no explicaràs res; en canvi, si intentes explicar la història d’un poble, estaràs explicant el món.”
Ens explica el procés dient que ha estat molt intuïtiu, que va començar a escriure contes a partir de les fotos i quan en portava uns quinze va decidir que els lligaria, que buscaria històries que fessin de pont entre l’ un a l’ altre.
L’ inici del primer conte amb l’ arribada de l’ autocar és la manera de presentar l’ espai, el poble, i la societat . L’ últim conte va portar més feina , malgrat siguin contes independents , has de fer un final va ser sortir del poble i anar a Nova York , veure Sandville des de lluny, donar el contrapunt de la història des de fora, al portar més feina , també va ser el més elaborat a nivell de simbologia.
Ho va passar molt bé escrivint la història de les germanes, malgrat es va adonar de la dificultat d’ escriure literatura eròtica sense caure en la vulgaritat.
Ha esta un llibre fàcil d’ escriure però difícil de muntar.
Ha estat uns 2 anys treballant amb aquest llibre, perquè a l’hora ha estat fent altres coses.
Manifesta “els escriptors som uns lladres” . “ No tenia la consciència d’estar fent un llibre per publicar, era un moment entre projectes, tenia poc temps, no podia entrar en una novel·la, anava fent diferents contes. I una de les coses que ens agrada als escriptors és experimentar i, en el fons, copiar dels grans referents, fent-los teus. Agafava estructures de contes clàssics, com “Un gat sota la puja” de Hemingway, “Un dia esplèndid pels peixos plàtan”, de Salinger, o “La broma”, de Txèkhov, per posar tres exemples. I a partir d’aquí, com ja tenia l’imaginari de Sandville fet, feia que els seus personatges passessin per la trama d’aquells relats tan coneguts.”
Aquest llibre no l’ esperava ningú , i si ara hi ha pressió ens diu, Estàndards el llibre anterior que està basat en un estàndard de jazz, va passar desapercebut. Ella creu que hi ha coses que l’han ajudat: una catalana que escriu sobre EEUU, un llibre que està a la frontera entre conte i novel.la ha cridat l’ atenció, els hi ha estat fàcil parlar-ne, ha sortit a diferents ressenyes , diàries etc…
També ha canviat en el procés d’ escriptura la forma dels títols. Primer tenia títols curts i concisos amb la idea que fossin com “capturar l’ essència del que vols explicar” però va canviar llegint altres escriptores com Maggie O’Farrell que fan títols amb frases senceres. Ho ha aplicat i ha quedat més satisfeta.
Té molt clar que no cal inventar massa “si vas amb la mirada desperta i escoltes”, és així com es pot parlar d’ una vida rural, encara que no parli de l’ època , s’ ha de notar en les coses petites, ella creu que és lo quotidià que t’ enganxa al llibre, és com l’ humor que el trobes en frases, li dona força ja que permet plantejar temes forts, doncs és necessari el contrapunt per sobreviure.
En la literatura no dius, mostres, la idea és així, contes corrents, realistes , que els hi passen normalment desgràcies. En els conflictes la solució passa per un petit gest del personatge perquè acabi d’ una manera o altra.
També ens vol explicar aquest clam que ha fet a les dones, com en un submón hi ha dones fortes que actuen però que no ho podrien dir mai en veu alta.
La mirada, un punt molt important en la vida i el treball de l’ Alba, El narrador no jutja als personatges- A partir del segle XX es treballa més amb narradors que no jutgen i així deixen espai al lector perquè ho faci lliurament.
“Escric com si pintés imatges o fes una pel·lícula. Aquests contes son com fotografies .Els escriptors sense la mirada no tenen material “
L’Alba Dalmau ens recomana dos llibres: “Un cor massa gran” d’Eider Rodríguez i “Una educación” de Tara Westover.
Recomanacions pels nous escriptors: “Les històries s’han d’entendre i han de ser originals. Que als personatges els hi passin coses especials, que es puguin veure, mostrar. Que es puguin interpretar, que siguin empàtiques: “Estima a tots els personatges”
Els esbarzers són la planta que punxa, com tot allò que fereix els personatges, però que alhora també fa un fruit dolç.
El camí dels esbarzers és la cristal·lització de l’experiència d’Alba Dalmau als Estats Units i la influència dels autors que hi va descobrir, Carson McCullers o Elisabeth Strout.
Els personatges que es busquen i amaguen els seus desitjos primaris o les seves projeccions utòpiques travessen els vint-i-cinc relats del llibre, creixen a mesura que avança la història i salten d’un conte a l’altre ajudant a cosir uns textos en els quals la vora no fa bosses.
La trobada amb l’Alba Dalmau ha estat un retrobament amb la bona literatura, juntament amb altres arts i molts dels seus referents. Bona comunicadora, ens ha fet sentir propers de la seva joventut i alhora un gran bagatge intel·lectual i artístic i l’ hem gaudit molt. L’escriptora de Cardedeu té un gran futur i esperem seguir compartint moltes històries amb ella.
Montserrat Alerm
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 