“La ciutat i la casa”, Natalia Ginzburg

Natalia Ginzburg (Palerm, 14 de juliol de 1916Roma, 7 d’octubre de 1991) és una escriptora amb una reconeguda trajectòria literària (novel·la, assaigs, teatre…). Podríem destacar moltes i excepcionals característiques de la seva obra, però potser aquella que, per sobre de les altres, més ens interpel·la és la senzillesa que traspua en les seves pàgines, l’emoció de la què ens fa partícips irremeiablement i la complicitat que ens embolcalla. Com ens recorda la poetessa Elena Mendel, Natalia Ginzburg té la capacitat de “convertir allò més íntim i quotidià en una experiència comuna, compartida per tots aquells que la llegeixen”.

Aquest, podríem dir, és el tret més definitori: quan llegim a Natalia Ginzburg, la sentim propera, ens permet sentir-nos còmplices de la seva mirada, de les seves observacions, ens reconeixem part de la història al transitar per les situacions que ens descriu. En les seves narracions apareix, sovint, la malenconia d’allò viscut, la bellesa del petit moment i de la quotidianitat, l’estimació cap els personatges malgrat les seves imperfeccions. Ens hi reconeixem i ens hi admirem. Hi ha dolor. Sí. Però també hi ha llum i aprenentatge.

Li agradava definir-se com una escriptora petita, però la seva obra de petita no en té res. Ans al contrari, estem al davant d’una dona compromesa i valenta, una intel·lectual de primer ordre que va saber expressar, de manera magistral, amb naturalitat i fluïdesa, l’essència del s. XX.

El 1938, en la Itàlia de Mussolini, es casa amb Leone Ginzburg, editor i activista antifeixista, que morí empresonat i torturat el 5 de febrer de 1944.

El 1947 apareix la seva novel·la Ha anat així, amb la qual guanya el premi Tempo.

El 1950 es casa amb el professor universitari Gabriele Baldini, especialista en literatura anglesa. Es van instal·lar a Roma. El matrimoni va tenir dos fills.

A partir d’aquest moment, Natalia Ginzburg viurà el seu període més prolífic com a escriptora.

Natalia Ginzburg decideix entrar en política i es presenta a les eleccions  italianes com a independent dins el Partit Comunista. Va ser en aquesta època que publica La ciutat i la casa (1984).

L’obra de la Natalia Ginzburg ha tingut moltes traduccions i també se n’ha portat alguna adaptació al cinema.

La ciutat i la casa és la història d’una colla d’amics que, al voltant d’una correspondència intensa entre ells, ens fan conèixer tot un món de sentiments. En Giuseppe decideix marxar a Amèrica per viure amb el seu germà. Té por de no tenir prou recursos per sobreviure i decideix vendre casa seva i marxar. Mai deixarà, però, de sentir-la com a seva.

Aquesta separació dels amics i la família farà necessària una intensa relació epistolar, a través de la qual els diferents personatges es despullen i deixen al descobert les seves experiències, vivències, pensaments, neguits… Són cartes breus i directes on es barregen assumptes quotidians i trivials amb fets desgraciats i dolorosos.

Natalia Gizburg sempre escriu des del viscut, des de la seva memòria, i et fa còmplice de la seva intimitat. És per això que la lectura de La ciutat i la casa se’ns fa propera, ens interpel·la de tal manera que  ens endinsa en la història com si fóssim un personatge més del món de la Lucrezia i en Giuseppe.

Per fer l’anàlisi crítica de l’obra, en la sessió d’avui del Club de Lectura hem realitzat una dinàmica diferent a les tractades fins ara.

Primerament, en un paper i de forma anònima, hem escrit si ens ha agradat o no i per què.

Seguidament ens hem distribuït en grups de 6 persones i hem considerat els aspectes més destacables de l’obra seguint un petit guió: en primer lloc, l’anàlisi de 4 personatges (Lucrezia, Giuseppe, Alberico i Roberta); en segon lloc, considerar dos o tres situacions representatives dels temes de l’amor, l’amistat, la casa o qualsevol altre que ens hagi fet pensar; i, per últim, calia endinsar-nos en el món dels sentiments que la lectura ens ha fet viure.

Pel grup ha estat força enriquidor aquest treball minuciós de compartir idees, reflexions i sentiments provocats per la novel·la.

La posada en comú potencia la participació dels assistents i, segons l’opinió majoritària, permet una anàlisi més exhaustiva i compenetrada de l’autora i la seva obra. L’exposició de diferents punts de vista facilita la contrastació de més d’una interpretació possible.

En resum, La ciutat i la casa exposa situacions i escenes senzilles, quotidianes, però a l’hora toca temes complexos com la solitud, el sentiment de pertinença a la casa i els objectes que la vesteixen (casa d’en Giuseppe, casa gran de la Lucrezia i el Piero, calaixera de les tortugues). També cal destacar sens dubte el tema de la mort, que gairebé sempre es presenta a la novel·la de manera sobtada i inesperada.

També fa un recorregut minuciós per les relacions i el sentiment de família, que molt sovint no podem distingir del sentiment d’amistat entre segons quins personatges. Un dibuix de la família poc convencional: la d’en Giuseppe i l’Alberico, de relació difícil i, fins i tot, en segons quins moments quasi inexistent; la Lucrezia que, davant la passió, ho deixa tot i és capaç d’endur-se els seus cinc fills on faci falta.

Natalia Ginzburg ens presenta “una veritable família”, la “família escollida”. No és perfecta –cap ho és-, però sí s’entrellacen uns vincles difícils de trencar. No és la vivència des d’una única mirada, sinó des de les diferents perspectives que,  poc a poc, entreteixeixen, com si es tractés d’un cabdell de llana, un món ric en emocions i sentiments. Vet aquí que, segurament, en això consisteix viure.

Montserrat Hernández  Vela

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s