” La mà que prenia la meva”, Maggie O’ Farrell

La dinàmica d’aquesta sessió, ha estat diferent. Per afavorir la participació, com ja havíem fet en una altra ocasió i va funcionar, formem grups per comentar el llibre.

Expliquem la història, de fet les dues histories amb un salt temporal de cinquanta anys. Comença amb una noia de camp que se’n va a Londres i té una relació amb un home més gran, l’Innes. Paral·lelament hi ha una parella, l’Elina i en Ted que han tingut un nadó. El part ha estat complicat i la noia no s’enrecorda de res. Paral·lelament el pare, en Ted, té records difosos de la seva infantesa que el fan estar estrany.

En el llibre hi ha prolepsi ja que s’avança el material narratiu al lector.

Els personatges que més han colpit a la majoria han estat: Lexie, Innes i Robert.

Hi ha un grapat d’escenes, difícil escollir-ne alguna de destacada.

El trauma del nen que perd la mare recorda la pel·lícula de Alfred Hitchcock “Recuerda”

 

  • Al principi costa per la seva complexitat i creuament de les dues històries.
  • Molt ben escrit.
  • Atrapa i resulta molt original la seva estructura i els canvis de narrador i perspectiva.
  • Llibre molt dur i real al mateix temps.
  • Ted és editor de cinema, d’alguna manera les històries de la novel·la es barregen i desenvolupen com en un film.
  • Tots els personatges molt ben definits psicològicament, i molt poc físicament, només alguna pinzellada.
  • Els temes centrals de l’obra són: La maternitat sense floritures, la mort com part de la vida, l’art, el periodisme, el passat i el fet d’amagar la veritat.
  • Els problemes de Ted quan coneix la veritat de qui és la seva mare, poden semblar un xic exagerats. Divisió d’opinions.
  • Amb algunes excepcions ha agradat molt a tots.
  • Comentem que caldria tornar a llegir-la per copsar tots els detalls.
  • Una autora d’una gran qualitat, caldrà tenir-la molt present.
  • La Maggie O’Farrell presenta personatges que tenen un passat complex. A la seva vida ha topat diverses vegades amb la mort. Segons una entrevista que va fer, n’han estat 17. En el seu darrer llibre “Visc, visc, visc” explica com en una mena de contes, quines han estat aquestes experiències. És un llibre molt autobiogràfic. És una autora que està en contacte amb la mort contínuament. Tot i així les seves obres són un cant a la vida.

 

 

Manel Calaf i Anna Arnella

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s