MIRALL TRENCAT de MERCÈ RODOREDA

 

Exposició del comentari de lobra per Ruth Galve.

La Ruth ja fa quatre anys que cada inici de curs ens fa una exposició magistral d’obres clàssiques de la literatura catalana. Avui és el torn de Mirall Trencat de la Mercè Rodoreda.

La Ruth és llicenciada en Filologia Catalana, professora de secundària als Jesuïtes de Casp de Barcelona, i investigadora en l’àmbit de l’expressió oral i la pedagogia de la interioritat. També treballa en el desenvolupament de nous models d’aprenentatge de les llengües. Coautora, amb Helena Esteve i Lluís Ylla, de Ser a lescola. Una pedagogia per descobrir la interioritat (2013); autora de Lexpressió oral, competència bàsica (2011); “Palau, amic” dins Josep Palau i Fabre: lAlquimista (2000);  Els fruits saborosos, de Josep Carner (1987) i coeditora, amb David Vilaseca, de l’Antologia Poètica Universitària (1985).

La Ruth comença la seva exposició dient que és molt feliç de ser aquí ja que es pensava que potser no es podria fer. Portem mascareta, hem llegit el llibre i en podem parlar.

 

Primer de tot ens llença una qüestió: “Digueu-me alguna cosa de Mirall Trencat”.

Alguns assistents diuen:

  • Ens ha agradat moltíssim
  • Si no escrivís com escriu la Mercè Rodoreda seria un culebrot però ben escrit

La novel·la comença com un fulletó del segle XIX: una noia jove i guapa, peixatera de la Boqueria, de la que se n’enamora un senyor gran. Hi ha una vida, una veritat humana. I acaba com una novel·la de García Márquez (realisme màgic). Tot hi passa molt de pressa. És una novel·la del record, la vellesa i la mort.

És un repte molt gran presentar aquesta obra. Ella l’ha llegit unes 8-9 vegades. Cada vegada que la rellegeix hi ha una cosa que no havia vist. Quan estudiava a la Facultat durant tot un any van tractar aquesta obra tots els dissabtes del curs.

Rodoreda és el centre del cànon. És l’autora de la literatura catalana. Es pot tractar de tu a tu amb qualsevol autor de la literatura europea occidental.

El llibre escrit per Alice Munro Massa felicitat que és una bona autora i que ha sonat com a candidata per guanyar el Premi Nobel de literatura, no és tan bona com la Rodoreda. No té la densitat poètica de la Rodoreda.

L’obra de la Rodoreda s’ha traduït a 40-50 llengües del mon. A més té entrada al mercat anglòfon. Ha trobat lectors anglesos.

Mirall trencat és una novel·la extraordinària, central. Tanca un període i n’obre un altre. És molt fragmentada, volgudament, però és perfecta. S’administra la informació de manera molt sàvia. Va donant la informació a miques que el lector l’ha d’anar reconstruint. Ës una gran novel·la, molt forta i que remou.

La vida de la Teresa Goday no es coneix fins a la tercera part de l’obra.

En el pròleg hi diu moltes coses, és molt interessant. Hi fa una anàlisi de la novel·la i ens va donant pistes de lectura, molt suggestives. Es podria fer una exposició només del pròleg.

En el pròleg Rodoreda ja cita a grans autors de la literatura: Dante, Txejov, Bernat Metge.. En tot el pròleg hi ha un enfilall de lectures que ja es veu amb qui es calibra la Mercè Rodoreda. El final del pròleg és més personal i ens dona alguns elements que poden ser interessants:

He cultivat loblit de tot el que mha semblat nociu per la meva ànima i he cultivat ladmiració per les coses que em fan un bé: pel quiet poder de les flors que em procuren moments inefables, per la lenta paciència de les pedres precioses , màxima puresa de la terra, pels grans abismes daquest cel tan proper i tan llunyà alhora, on brillen i tremoles totes les constel·lacions.  Això fa que hagi passat temps rudes i rudeses de tota mena sense que tot plegat mhagi marcat profundament. No vull dir que la maldat i la perversitat macorin; subscric la frase cèlebre:Res del que és humà m’és estrany(de Terenci). Però la innocència, perquè sadiu amb una part important del meu temperament, em desarma i menamora.

La novel·la comença al capítol 19 de la segona part quan l’Eladi Farriols està de cos present. Es tracta el tema de la mort. L’Eladi Farriols de cos present a la biblioteca.  És el lloc on posen els morts: en Jaume… La biblioteca havia estat el refugi d’Eladi Farriols quan està desconsolat per la mort de la seva filla Maria.

A cada part hi ha la citació de grans autors anglesos: Sterne (primera part), Blake (segona part) i T. S. Elliot (tercera part).

A la novel·la de Mirall trencat hi surten aspectes que són reiteratius en l’obra de Mercè Rodoreda. Passem a analitzar-los:

 

Les flors

Formen part de l’univers rodoredià, són un dels elements rellevants. Són protagonistes. Són un element central en el conjunt de la seva obra. Fins i tot ha dedicat una obra Viatges i flors,  és una obra narrativa on les flors són protagonistes.

Ella tenia molta fal·lera per les flors, a casa seva ten¡a un jardí magnífic. A l’obra les flors tenen una presència molt significativa i s’hi juga.

En l’obra hi surten moltes flors. La Ruth n’ha escollit algunes.

Hi surten les violetes de Bartra. Però no s’aturen amb Bartra. Valldaura regala violetes a Teresa, a la casa ion viuran hi haurà violetes, els nens jugaran amb les violetes. Hi haurà tot un recull profund d’aquestes flors que inicialment s’associen a un personatge però després retrobem al llarg de l’obra.

Les roses de la Teresa (que són les roses de color carn de la caseta dels safaretjos). Són roses de color carn, un color que no és habitual. Són les roses de Teresa. La Teresa Goday és una mena de deessa, amb un atractiu extraordinari, irresistible, una dona carnal, plena,  frondosa, d’una extremada bellesa. Aquesta carnalitat està representada per les roses de color carn.

Res no és gratuït el que escriu Mercè Rodoreda, tot està calibrat. Tot té sentit,  gruix, fondària, recorregut. No hi ha res per omplir, no hi ha res casual.

A la taula del notari Riera hi ha una rosa vermella. És xocant que un notari sempre tingui una rosa a sobre la taula. El notari Riera és un home somiador, romàntic, que s’enamora, té preocupacions… No és el típic notari. Un dels recursos que té la Rodoreda per fer-nos saber que no és un notari i prou és aquesta rosa. A més la té en un gerro que havia estat de la seva àvia. Això vol dir que és un sentimental. Només amb la decoració de la rosa i el gerro de la taula estem creant un personatge. Serà l’amant de la Teresa. A més es diu Amadeu. Els noms és una altra qüestió  que tractarem més endavant.

Un contrapunt són les roses de paper que li posa  l’Armanda a Eladi Farriols. Les roses de paper no fan senyor. L’Armanda és un personatge humil. També defineixen el personatge. Armanda té aquesta innocència, aquesta vulnerabilitat, la fragilitat que fan al personatge molt atractiu, molt humà. A Rodoreda li agradava aquesta innocència.

 

Les joies

També tenen un protagonisme enorme en la novel·la. La Ruth n’apunta algunes, les que són més vistoses. N’hi ha moltes. El primer capítol porta per títol una joia de valor. Per tant la novel·la ja comença amb l’embolic d’aquesta joia que crea el personatge. Teresa no només té una necessitat que ha de resoldre que és un fill deixat de la mà de Déu sinó que organitza una estratègia complexa, de jugadora d’escacs. La pensa molt i la dur a terme magníficament i arriba a posar-se malalta de veritat, després de dir que està malalta, s’hi posa realment. Tot això per aconseguir aquesta agulla de pit.

L’agulla de pit era una joia molt habitual de l’època. Es portaven a la jaqueta, a la solapa. La de la novel·la és gran com una mà. Els brillants és el més escandalós que tenim. En el ram de les joies el més car i vistós són els brillants. El que fa posar una joia de valor és evidenciar que en Nicolau Riera és un home que té molts diners i és capaç de comprar aquesta joia.

La Teresa també té un collaret amb robins. Els robins també són molt vistosos. La Sofia li arrenca perquè està gelosa de la mare que fa molt goig. A la nit surt i li trenca el collaret quan la mare està contenta de tenir aquestes joies.

Sofia, com a contrapunt gairebé no porta joies o són molt discretes i quan coneix l’Eladi Farriols porta un anell amb una pedra verda. El verd és traïdor. La Sofia és un personatge molt tortuós. L’Eladi com que és un bon venedor li va ensenyant robes i fan ditets sota les robes el primer dia que es veuen.  La Sofia és el contrari de la seva mare, en la manera de vestir, de pentinar-se. Sofia és molt esportiva, atlètica, prima, li agrada molt vestir de negra i quan és gran ens diu que anava dreta com un parallamps. Quan estava sola sempre tenia el coll alçat perquè no se li fessin arrugues. Amb aquests gestos construïm el personatge igual que amb les joies.

Hi ha una joia modesta que és la polsera de plata de la Pilar Segura. És la polsera que dona a la seva filla Maria perquè en tingui un record però que en Jaume s’enfada i la llença al pou. Amb aquest gest es perd la tendresa d¡aquest vincle possible. De fet per Maria, la seva mare és Sofia. La mare està suplantada. La polsera es  llença perquè la Pilar Segura desapareix de la vida de la Maria.

Els homes també tenen alguna joia. El notari té la perla de la corbata. El joier que coneix Teresa i que és un personatge molt atractiu porta una perla a la corbata. És una perla irisada, com un ésser viu. La perla és el que segrega un mol·lusc envoltant un gra de sorra. És viva. Al contrari dels robins i les maragdes la perla indica la naturalesa canviant de les persones. La perla va canviant de mans. Ella la veu en el senyor Begú que fa molt de goig, després li regala  a Salvador Valldaura. Ells es distancien però no ho explica a la novel·la. S’ha de veure a partir d’una sèrie de detalls. Per exemple, que Salvador surt de casa i no s’ha posat la perla i la Teresa s’hi fixa. I això és un dels elements que marquen aquest distanciament amorós i sentimental. Ella li dona la perla a Amadeu Riera. La filla li posa a Salvador Valldaura el dia del seu enterrament i desapareix, bé,  se l’emporta la Teresa i li dona al seu amant.

La Teresa és vividora, li agraden les coses boniques. Li agrada apreciar la vellesa. Li agrada viure bé. Quan ja no li queda res li queda el vi i els dolços.  Ella és vividora fins el final. Beu més vi del que li convé. Es tanca allà amb el Jaume a la seva habitació i va bevent vi i l’Armanda li porta la plata de pastes i se les menja sola.

A la primera part de la novel·la la Teresa ja es fa vella i la novel·la té tres parts i es morirà a la tercera. Es parla de la vellesa, la decadència…apareix molt d’hora. Hi ha dos elements del record:

  • Els llocs, l’espai. La novel·la es concentra en una casa, un cosmos
  • Els objectes . N’hi ha molts.

Els objectes i el lloc fan referència al record, al passat i són coses que ens traspassen. Els objectes s’associen als personatges. Quan apareix un objecte ens està fent recordar un objecte o alguna cosa com l’armari japonès, les copes de dos colors que Valldaura va portar de Viena, L’objecte més enllà de la mort dels personatges  ens els recorda el personatge. L’armaroi japonès arriba fins el final de la novel·la, de la desfeta de la casa. Per exemple hi ha una escena en què Armanda està netejant la plata i diu que allà hi ha anat a parar la coberteria de la Teresa, de la Sofia, del pare de l’Eladi, de l’oncle Terenci. Té veure amb el record i el llegat. L’Armanda és la guardiana de tot això. Això se li ha de donar molta importància perquè quan aquest mon sigui destruït, primer abandonat, després ocupati finalment destruït comprendrem tot el que es perd. La idea de la pèrdua.

 

Els noms

Els noms que surten a l’obra no són estranys, donen versemblança,  però estan carregats de significat i molt vinculats a la religió.  Creen un univers mític.

Armanda significa la guerrera, la guardiana. La deixen sola a la casa amb 50.000 ptes. Ella és la guardiana. En un capítol de la tercera part ella fa tot el recorregut, el fa amb el dòmino posat amb el que Teresa va conèixer a Salvador Valldaura. Hi ha una farse que diu “La casa era d’ella tota sencera”, és a dir que finalment ella custodia la casa.

Teresa: no està clar el seu origen. Vol dir caçadora, salvatge. És la ben plantada d’Eugeni d’Ors i té el mateix nom. Tot li riu. És una explosió de vida. A la Teresa tot li riu. És una estratega, caçadora. És una dona que sap el que vol i ho va a buscar. A Salvador Valldaura el va a buscar. Se li estan acabant els diners d’en Rovira i necessita fer un segon bon matrimoni per poder-se’n sortir.

Nicolau: és el Pare Noel. És el que porta els regals. És un home generós i ric.

Miquel: arcàngel anunciador. És un àngel esparracat. Un home molt atractiu però molt pobre. Fins i tot quan es fa càrrec del seu fill se l’ha d’ajudar.

Jesús Masdeu: Pobre, innocent. És un nen Jesús. Neix de qualsevol manera. Després és el salvador. Es diu Jesús Masdeu. Ho salva tot. No deixa entrar a les habitacions quan entren els milicians. Salva a l’Armanda i salva la casa de la total destrucció, preserva les habitacions, els espais. Mor a la guerra civil, al costat republicà.

Salvador Valldaura: no salva a ningú. Un salvador que no triomfa. No salva a Bàrbara. Salva a Teresa.

Eulàlia: és la que parla bé però té una llengua verinosa que és un fibló. Pessiga molt, més que les abelles. Pessiga tant que la Teresa li diu que quina enveja que li té.

Sofia: significa sàvia. És una dels tres supervivents de la novel·la. Passa per tot, arriba fins al final. És senyora i majora. Controla el seu mon. Com que el seu pare deix en herència la casa a la seva mare i es va passar tota una nit plorant, quan la casa és seva l’ aterra, la crema i en fa pisos. Aconsegueix allò que persegueix.

Ramon: el protector. És el gran referent de Maria. Quan ell surt del mon de Maria ella ja no pot viure.  Seria el vincle que té amb el mon. Maria és una noia recollida. En Jaume i la senyoreta Rosa li diuen.

Maria: nom de verge. S’insinua que hi ha hagut una relació incestuosa entre Ramon i Maria.  És una relació platònica amb en Ramon perquè Maria perd la virginitat amb el llorer. El llorer li travessa el ventre. El llorer significa immortalitat. Ha buscat el seu destí amb la naturalesa. Maria viu més enllà de la mort, al final apareix en forma de fantasma i només arriba a la pau quan Armanda conjura aquesta pau perquè només l’amor ens salva.

Constància: és el nom de la dona del notari Riera. És lletja i seca. L’abandona el marit. Amb això Rodoreda hi fa broma, ironia.

Amb tots aquests elements la Rodoreda construeix una teranyina narrativa que t’atrapa i no pots deixar-la de llegir. És una narrativa on hi passen moltes coses però a més a més ens fan efecte. Com la música. No ets del tot conscient però ens atrapa, amb aquesta teranyina tan subtil però alhora molt forta. Una novel·la molt complexa que no perd coherència. Tot es pot fer si té sentit.  S’hi arriba d’una manera immersiva, in media res. A la novel·la hi passen moltes coses. Et posa de ple en un mon que ja funciona i t’hi agafes. Passen moltes coes i de pressa. Hi ha una acumulació d’esdeveniments. Tot passa molt de pressa. Això és així perquè és una novel·la del record, la vellesa i de la mort.

 

Altres temes que surten a l’obra

  • La maternitat conflictiva. En les obres de Rodoreda sempre ho són. Teresa abandona el seu fill. La Sofia no s’entén amb els seus fills. Sofia no s’agafa bé al pit, és gemegaire, rondinaire i no sembla que s’estimin. Teresa no s’estima Sofia i Sofia no ha après a a estimar. L’estima en part però després la traeix. Sofia té dos fills i ha de complir. La canalla creixen com les herbes, sense referents. I així passa la tragèdia central de l’obra. És l’amor entre els dos germans i el triangle del tercer germà que és una nosa. Les “coses de canalla” que acaben amb la mort d’en Jaume.
  • Mite de la infantesa de Rodoreda. Escriu reiteradament que només som feliços quan som infants. El mon dels grans és lleig (ho diu a Mirall trencat).
  • A Mirall trencat tothom s’enamora de qui no s’ha d’enamorar. Ja ho diu al pròleg. L’amor ens salvaria però quan és així és impossible que ens salvi.
  • Secrets. És típic i un tema central de la novel·la. Comença amb la citació de la primera part d’Sterne. És un motor que fa avançar l’obra. L¡obra comença amb un secret i pràcticament es tanca amb el record d’un secret. El penúltim capítol acaba amb l’Armanda que li ronda una idea, la idea és que Ramon s’assembla molt a Jesús. És una novel·la on els secrets són molt importants.
  • Crueltat refinada. Fins i tot la rata del final es mor després de veure-hi tota l’esplendor. La rata acaba desorientada, perduda i es mor. El final de la Plaça del Diamant és optimista, aquest no. Aquí no hi ha res, ni rata. Li desfan el niu. No queda res. Hi ha una frase d’Eladi Farriols corprenedora que diu: No són tristes totes les vides es visquin com es visquin?

 

 

Llenguatge

Hi ha molts registres: col·loquial, familiar. També hi ha un registre poètic complexíssim.  Com el monòleg d’en Ramon quan es posa a dins l’aigua. Hi ha una gran capacitat poètica, lírica. El llenguatge és senzill però colpidor.

També convé destacar que el que no es diu, a les novel·les de Rodoreda, sempre és molt important.

 

20 de setembre del 2020

Anna Arnella Ventura

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s