EL CAMINO, Miguel Delibes

SEGONA TROBADA DEL CLUB DE LECTURA ‘ AQUEST CURS TANT DIFERENT.

El 6 d’ octubre d’ aquest 2020,ens hem trobat els participants del club de lectura a la Biblioteca de Santa Eulàlia de Ronçana, seguint “ el ritual “ que la situació actual ens obliga.

La lectura proposada per aquest mes ha estat “El camino” de Miguel Delibes Setién.

Aquest any es celebra el centenari del seu naixement , això fa que ens trobem amb molt material , tant a les xarxes, a la televisió ….

La Lola Tresserras ha elaborat un recull molt ampli que el podem trobar a la web de la biblioteca en l’ apartat de club de lectura / Dossiers.

Ens posarem en situació mirant de conèixer a la persona , periodista i escriptor , un dels escriptors en llengua castellana amb més prestigi de la segona meitat del segle XX.

BIOGRAFIA

Miguel Delibes Setién, va néixer a Valladolid, el 17 d’ Octubre de 1920 i va morir el 12 de març de 2010 a la mateixa ciutat. Hi ha dos pobles que cal esmentar , Molledo-Portolin, un poble de Cantabria, on va passar molts estius de la seva infantesa i va aprendre a conèixer i estimar l’ entorn que li oferia. També Sedano (Burgos) on va conèixer la que seria la seva dona Angeles Castro , a Sedano, aprofita el seu temps de vacances per disfrutar de la natura, la família i a l ‘ escriptura, convertint-se en el seu refugi personal. En la seva obra es visualitza aquest mon rural i la seva defensa.

Va realitzar els estudis a Valladolid, quan va acabar batxillerat,  la guerra el va interceptar i es va veure obligat a allistar-se a la Marina. Després de la guerra va cursar estudis  de Comerç i Dret. Va començar a guanyar-se la vida com a caricaturista pel diari El Norte de Castilla , des de 1941 i es va convertir en redactor d’ aquest diari, paral·lelament va fer oposicions i va guanyar la càtedra de Dret mercantil a l’ escola de Comerç.

Els anys de periodista es noten en la seva manera directa d’ escriure.

Es va casar amb Angeles Castro el 23 d’ Abril de 1946.

Una fita important en la vida de l’escriptor és el 6 de gener de 1948 , va ser en la redacció del diari on va saber Delibes que la seva novel.la “la sombra del ciprés es alargada, havia aconseguit el quart premi Nadal. Malgrat a ell aquesta obra no li agradava, la considerava dolenta, encara que plena de bones intencions.. Escriu la seva segona novel.la, Aún es de día, però es a partir de “El camino” (1950), que esdevé la seva consagració definitiva en la narrativa espanyola de la postguerra. A partir d’ aquest moment, i sense parar Miguel Delibes ha escrit incansablement , al ritme de quasi una obra per any.

A l’ inici de la dècada dels cinquanta la seva vida professional va prendre un impuls, va ser nomenat secretari de l’ Escola de Comerç i subdirector del diari El Norte de Castilla. L’ any 1954 la novel.la “Diario de un Cazador “ va obtenir el premi Nacional de Literatura. En una invitació que li van fer a Xile va sorgir “Diario de un emigrante”. Poc a poc l’ univers literari anava agafant importància. Una beca de la Fundació March li va permetre completar “La hoja roja”.

La publicació de “ Las ratas” el 1962 ,va obtenir el Premi de la Critica. Va ser en aquesta època quan es van iniciar una sèrie d’ adaptacions cinematogràfiques, teatrals i televisives, com l’ adaptació de “El camino”. I d’ altres .

L’ any 1964,va dimitir del diari El Norte de Castilla i va acceptar una invitació per anar als Estats Units durant sis mesos , exercint de professor visitant en el Departament de Llengües i Literatures.

La seva obra continua creixent i destaca  en aquesta època  la publicació de “Cinco horas con Mario”

El 1974 va morir la seva dona , amb qui havia tingut  7 fills , “el seu equilibri” com tantes vegades havia manifestat ell mateix. Va entrar en una gran depressió.

El 1975 va ingresar a la Reial Acadèmia Espanyola , va pronunciar un discurs que no te res a veure amb reflexions sobre el llenguatge i la seva puresa i esplendor , parla d ‘ una manera clara  contra el sentit del progrés entès como a destrucció de l’ entorn.

El 1981 va rebre el premi Principe de Asturias de las Letras, El  1991 va rebre el Premio Nacional de las Letras Españolas i l’ any 1992 el Premi Cervantes.

L’any 1998 se li detecta un càncer que li va representar un canvi en la seva vida. L’ any 2002 es va publicar la correspondència amb el seu editor Josep Vergés.

Miguel Delibes ha estat investit Doctor Honoris Causa per diverses universitats.

En les seves narracions podem observar temes universals : la defensa de la naturalesa,                                la caça, l’ amor a la pròpia terra i al món rural , el tema de l’ amistat , la mort.

Miguel Delibes , amb el seu últim llibre  “ El Hereje” (1998)  va sorprendre amb un gènere el de la novel.la històrica que en prou feines havia tocat. Va ser l únic relat que va dedicar explícitament a la seva ciutat natal,

Un any desprès de la seva mort ,els seus set fills van constituir davant notari el dia 12 de març de 2011, la Fundació Miquel Delibes per tal de custodiar i divulgar el seu llegat cultural, així com per fomentar els valors que va defensar com a persona i escriptor.

A partir del maig de 2016 , a la web  (www.fundacionmigueldelibes.es), es pot consultar l’ arxiu personal, i literari del novel·lista , on hi trobarem uns 150.000 documents digitalitzats amb els seus manuscrits, cartes, telegrames, fotografies, pel·lícules, negatius i arxius sonors.

Segons paraules de Miguel Delibes.

A mi juicio, el novelista auténtico se nutre de la observación y la invención tanto como de sí mismo. El novelista auténtico tiene dentro de sí, no un personaje, sino cientos de personajes. De aquí que lo primero que el novelista debe observar es su propio interior. En este sentido, toda novela, todo protagonista de novela, lleva en sí mucho de la vida del autor. Vivir es un constante determinarse entre diversas alternativas. Mas, ante las cuartillas vírgenes, el novelista debe tener la imaginación suficiente para recular y rehacer su vida conforme otro itinerario que anteriormente desdeñó. Imaginativamente puede, pues, recrearse. Por aquí concluiremos que por encima de la potencia inventiva y del don de observación, debe contar el novelista con la facultad de desdoblamiento: no soy así pero pude ser así. Dar testimonio, en una palabra, no sólo de lo que le ha ocurrido, sino de lo que podría haberle ocurrido en cada caso y cada circunstancia.

EL CAMINO

Aquesta obra la va escriure el 1950, val la pena tenir en compte alguns aspectes per poder copsar més les diferencies en el temps.

L’ educació ha canviat molt respecte a la dels anys quaranta del S. XX, en els pobles petits es podia estudiar fins els deu , onze anys , a partir d‘ aquesta edat  començaven a treballar, n’ hi havia molt pocs que iniciessin el batxillerat, que a més era de pagament, en els centres educatius de les ciutats, només estudiaven aquells que tenien diners perquè suposava un gran dispendi en desplaçaments, residencies i estudis, i solien estudiar els nois.

L’ espai o escenari ,es situa en un petit poble de muntanya, anònim, encara que el podem situar al nord de Castella, en una vall camí del mar, segons ens indica en el capítol III.

El caràcter i la manera de fer dels habitants, era diferent del que podem trobar avui , L’ utilització de sobrenoms que feien referencia a l’ ofici, i d’ altres aportaven un cert grau de malicia. Els perjudicis socials estaven molt aferrats i qualsevol conducta que sortís de les normes morals era molt criticada. La religió estava molt present en a vida quotidiana, es celebraven el ritus religiosos, però també es vigilaven les costums morals.

Segons el mateix Delibes, en aquesta novel.la troba la seva veu i estil narratiu.

Miguel Delibes ens presenta una bellíssima i tendra història. El camino es una novel.la d’ ambient rural en la postguerra espanyola, però sobre tot és una novel.la de personatges; uns personatges que ens mostren el modus vivendi d’una societat que intentava sobreviure com podia davant la misèria que va deixar  la Guerra Civil.

“El camino”  una novel.la  amb traces autobiogràfiques, que s`endinsa en algunes constants, com la infància, la mort i la naturalesa´

 En “el Camino”,  ens apareix la narrativa a partir de la innocència d’ un nen “Daniel el Mochuelo”  El relat està ambientat en una vall ,on es troba un petit poble , prop de la carretera i la via del tren, on hi viu el protagonista d’ aquesta història, Daniel “El Mochuelo” , un nen d’ onze anys que ha de marxar del poble per estudiar a la ciutat, el seu pare vol que progressi en la vida, en Daniel el dia abans de marxar , recorda amb amargura els moments per ell tant bonics que ha viscut en la vall juntament amb l seus amics i veïns. Es tracta d ‘ un comiat no només del lloc i de les persones que han compartir aquests anys. Davant de tot és un adéu a la infantesa., acompanyat de raonaments  sobre el mon dels grans, raonaments fets per en Daniel “el Mochuelo”i els seus dos amics..

El llibre, està ple de personatges, pintats a grans traços i detallats , mostrant-se vius, humans, tots tenen els seus propis pecats, les seves debilitats, les seves grans petites histories, perfectes en les seves imperfeccions.

Si hi ha una cosa que ens marca en la infantesa, i que aquí es reflecteix, és l’ amistat, els jocs i les converses , on es mostra com es mouen i aprenen els protagonistes , les seves discussions, la jerarquia del més fort, les sortides , podríem dir que per a molts lectors és una retrobada amb la seva pròpia infantesa.

Un missatge que ha calat fort : “Assolim poder de decisió, quan ja no ens fa falta”, en realitat no som lliures, i també traspua una certa crítica a l’ abandó del mon rural, perseguint un progrés que és contrari als desitjos de moltes persones.

El camino pot semblar un llibre fora de temps i així ho és, perquè fent les extrapolacions necessàries , trobem diferencies de forma però semblances de fons.

Miguel Delibes diu: “Siempre he dicho que soy un hombre sencillo que escribe sencillamente”

En aquest llibre podem destacar: la senzillesa, la fluïdesa, al mateix temps l’ utilització d’ un vocabulari que ens apropa a la vida  i una part poètica d’ una gran bellesa, fent-se patent l’ emotivitat que va deixant pòsit en el lector.

Llibre recomanat, com també d’ altres de la seva amplia biografia, aprofitem la celebració del centenari.

Conversa:

“- Mochuelo, ¿es posible que si cae una estrella de esas no llegue nunca al fondo? 

Daniel, el Mochuelo, miró a su amigo, sin comprenderle. 

– No sé lo que me quieres decir – respondió.

El Moñigo luchaba con su deficiencia  de expresión. Accionó repetidamente con las manos y, al fin, dijo:

-Las estrellas están en el aire, ¿no es eso?

-Eso.

– Y la Tierra está en el aire también como otra estrella, ¿verdad? – añadió.

– Sí; al menos eso dice el maestro.

– Bueno, pues es lo que digo. Si una estrella se cae y no choca con la Tierra ni con otra estrella, ¿no llega nunca al fondo? ¿Es que ese aire que las rodea no se acaba nunca?

Daniel, el Mochuelo, se quedó pensativo un instante. Empezaba a dominarle también a él un indefinible desasosiego cósmico. La voz surgió de su garganta indecisa y aguda como un lamento.

– Moñigo.

-¿Qué? 

– No me hagas esas preguntas; me mareo.

-¿Te mareas o te asustas? 

-Puede que las dos cosas – admitió.” 

Montserrat Alerm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s