“La passió segons Reneé Vivien”, Maria-Mercè Marçal.

Trobada online.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. ‘Divisa’, Maria-Mercè Marçal

Aquest 3 de novembre de 2020 ens reunim, al Club de Lectura de Sta Eulàlia de Ronçana, per parlar de l’escriptora Maria-Mercè Marçal. Donades les restriccions de la pandèmia, per primera vegada ho fem telemàticament. Tot i que la presencialitat en aquests actes és important pel que té d’apropament i de compartir sensibilitats, la trobada va funcionar molt bé i, com sempre, vam gaudir d’una explicació acuradíssima per part d’una estudiosa de l’obra de la M-M. Marçal com és la Neus Real.

La Neus és llicenciada en Filologia Catalana per la UAB. És especialista en Literatura Catalana Contemporània de la UAB i es va especialitzar en les narradores de preguerra.

Na Maria-Mercè  va néixer el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona, tot i que ella es considerarà sempre originària d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell).

Gràcies a una beca, estudiarà batxillerat a Lleida i, ja de ben joveneta, començarà a escriure els primers poemes. Més tard es traslladarà a Barcelona per iniciar els seus estudis universitaris. Es llicencia en Filologia Clàssica. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch.

Durant la dècada dels setanta participa amb el seu marit en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que vol dedicar-se sobretot a la poesia, i per la qual passen escriptors com Miquel de Palol o Xavier Bru de Sala. Llibres del Mall va promoure la descoberta de Miquel Martí i Pol com a poeta.

El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes.

En aquest període s’introdueix en el món de la política i, el novembre de 1976, s’afilia al PSAN, formant part del comité executiu. Els anys vuitanta s’inicien amb el naixement de la seva filla Heura.

L’obra que avui comentem, La passió segons Reneé Vivien, va ser l’única novel·la de la Maria-Mercè Marçal. És fruit de la fascinació que va sentir per aquesta escriptora anglesa, que va viure a París a principi del segle XX. La novel·la va rebre el premi Carlemany (1994), així com el Premio de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d’Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Beltrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).

El 5 de juliol de 1998, Maria-Mercè Marçal morí a Barcelona a causa d’un càncer. Tenia només 45 anys.

La Neus Real ens fa un recorregut acurat i minuciós per aquesta peça literària complexa i a l’hora fascinant.

Maria-Mercè Marçal se sentí de ben aviat atreta per la figura de Pauline Mary Tarn (Reneé Vivien), poetessa de principis de segle XX, que canta obertament l’amor sàfic. Pauline va viure sense restriccions la seva feminitat, transgredint les normes del seu temps. La Pauline es dedica a viure la passió: tant la passió literària (abocada en la producció poètica) com l’amorosa (reflectida en el el seu lesbianisme). El context de la seva vida transcorre durant els meravellosos anys vint de París,  on la intel·lectualitat bohèmia i adinerada  assoleix el seu esplendor cultural. 

En la novel·la hi destaquen tres moments: el primer, el desenvolupament de la vida de la Pauline fins el seu suïcidi; el segon, la reconstrucció de la figura de Reneé Vivien; i el tercer moment, el de la guionista, la Sara T, que decideix fer un guió de la seva vida. La Sara T seria l’alter ego de la Maria-Mercè Marçal.

Trobem diverses veus que ofereixen al lector múltiples visions d’una mateixa persona; perspectives i mirades diferents, totes elles expressades amb un registre cultíssim que forma el teixit complex de l’obra.

Una d’aquestes veus la trobem  en les <<Cartes de Sara T>>, en primera persona. La veu de la pròpia narradora també és present, concretament a través d’un registre irònic que no és fàcil d’advertir. Un crisol de veus diverses dibuixen en conjunt el perfil de la protagonista, per exemple la noia de finals dels anys vuitanta, el biògraf de la poetessa, la narradora, la minyona i l’amant turca Kerimeé…

Maria-Mercè Marçal és una d’aquelles autores capaces de transportar-nos a un món on el lector troba referències biogràfiques del present i passat de la vida de la pròpia autora. Ens introdueix en un univers on l’amor i l’amistat, la passió per viure i la passió per l’escriptura, el desig del saber i el coneixement, les relacions entre dones, la mort i la posteritat, esdevé escenari propici per abordar els temes universals que colpegen la sensibilitat dels homes i les dones a través de la història. A més la mirada femenina i autoconscient acompanya cada paràgraf, tot seduint inevitablement al lector .

És així com va viure la Maria-Mercè Marçal, prenent consciència i, per tant, adoptant una posició política clarament feminista: la seva denuncia a la invisibilitat cultural de la dona la fa emfatitzar i recuperar escriptores com Valentina Arderiu i d’altres autores importants.

De fet, és el mateix que la Maria-Mercè Marçal pretén fer amb Reneé Vivien: atorgar-li el reconeixement que es mereix i que li pertoca. Ultrapassant els límits de la cultura patriarcal i eminentment masclista, es tracta de fer veure la dona, posar fi a una invisibilitat que, a banda de tenir l’origen en la condició del fet de “ser dona”, encara s’agreuja per la condició de lesbiana. És per això que el mirall, o joc de miralls, expressen la condició femenina: si ens mirem al mirall i no ens veiem reflexades, és perquè no som res. Si la dona és “l’altre”, el reflex de l’home, què no serà la dona lesbiana?

Una manera de representar aquesta realitat invisible i abolida pels convencionalismes i prejudicis socials i morals és a partir de la fragmentació de les diferents veus que, com els miralls, van prenent poc a poc la veu a l’escriptora i, per tant, adquireixen la seva presència.

La passió segons Reneé Vivien és una novel·la dotada d’un llenguatge potentíssim i de gran bellesa. Tal com ens va explicar la Neus Real, no pot ser d’una altra manera, ja que per a la Maria-Mercè el propi llenguatge ha de ser una eina que faci possible expressar l’estructura mateixa de la realitat. Cal crear un llenguatge nou que “des-vetli” (literalment “treure el vel”) per re-dignificar la figura de la dona, la singular criatura hereva de la llegendària poetessa Safo, de Lesbos.

L’obra de la Maria-Mercè Marçal és com un gran retaule en el qual, per tenir la imatge completa, cal observar tots i cadascun dels personatges. Aquest és un esforç que ha de fer el lector, recomposar les peces d’un trencaclosques que, de fet, el situa davant d’un autèntic desafiament retòric, a l’alçada dels més alts cims de la literatura de tots els temps.

Montse Hernàndez

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s