Club de lectura virtual del 2 del febrer del 2021
Marina Martori és nascuda a Barcelona el 1979. Viu a Llinars del Vallès. Escriure la fa feliç. Llegir encara més. Té somnis parisins o de la Costa Brava. Li agrada el teatre, viatjar, riure, imaginar històries, una taula plena d’amics i una bona ampolla de vi negre. Vol anar pel món sense pressa, però sempre arriba tard als llocs. Devoradora de lletres i escriptora, actualment és la directora del Teatre Auditori de Llinars del Vallès. Ha publicat 12 novel·les. La última? “Una casa lluny del mar” publicada per Viena Edicions. Escriu un article setmanal a el 9 Nou i ha escrit articles per diferents mitjans, contes per a nens i llibres biogràfics. Fa xerrades i clubs de lectura. (Extret del web https://marinamartoriescriptora.wordpress.com/ )
La Marina ens explica que la novel·la és ficció però basada en una història d’amor real, la dels seus avis materns. A la novel·la s’hi barregen històries certes i històries de ficció. El seu avi es va morir quan ella era molt petita, tenia al voltant de 2 anys. Va viure aquesta història a través de la seva àvia que és qui li va explicar. És una història quotidiana des del punt de vista femení. Hi surt l’època d’abans de la guerra, la guerra i la post-guerra. La narradora va ser la seva àvia.
El seu avi era fuster. Li va fer a la seva àvia una caixa de fusta en forma de llibre. A dins hi havia tot de fotos, cartes, etc. La Marina ens la mostra. En aquesta caixa hi havia fotos del dia que es van casar i és igual que com ho explica en el llibre. La foto de casament té un decorat de fons que és com d’una casa senyorial però es veu un tros de carrer. La foto de la portada del llibre és del dia que es van prometre els seus avis. El seu avi es deia Joan Martori.
En el llibre es barregen coses que són veritat amb fets que no ho són. La casa de Can Marquès mai va ser de la família. És una casa important de Cardedeu que ara és una escola de música.
La Marina ens demana que li fem preguntes sobre la novel·la o que fem les nostres aportacions. Del que van dient els lectors i lectores en surten les següents reflexions:
Hi ha molts amors únics. La Lola introdueix el tema del nom que passa d’àvia a neta. Hi ha noms que es remunten generacions rere generacions. El nom de cadascú té un pes. Les seves cosines es diuen totes Dolors perquè la seva àvia era la padrina de totes. Sort que quan ella va néixer li van posar un nom que no era de ningú de la família i ho agraeix. La seva àvia hi va voler així.
A ella la Lola era un personatge que no li queia bé. Era un personatge que anava molt perdut. En els dies que s’està a la casa va fent un canvi.
A ella li agrada molt la parella del Blai i la Carme perquè s’entenen després de tot el que ha passat. És una relació d’igual a igual.
El seu besavi també ho va perdre tot jugant a les cartes i tota la família es va haver de posar a treballar. Els seus besavis eren d’una família benestant, per això la seva àvia va poder estudiar i sabia de números.
Ella ha escrit altres novel·les: “Blau Turquesa”, “El cel de Lisboa”, “Dones Salvatges” (que és una novel·la negra) i també novel·la eròtica.
El gènere que escriu és novel·la de passa la vida. En “La casa lluny del mar” tenia ganes d’explicar el pes que poden arribar a tenir les herències, no només materials sinó també emocionals. Una cosa és el que heretem i l’altra és el que volem cadascú.
La casa, Can Marquès, és una casa històrica de Llinars. Hi han passat 6 generacions de la família. La casa juga un paper molt simbòlic en la narrativa.
A la novel·la a més dels personatges humans hi ha tres personatges més:
- La casa, que és el que som
- El mar que és com a imatge de la llibertat
- El cirerer, que veu passar la vida i guarda els secrets. Simbolitza el nostre interior.
Quan va escriure la novel·la va estar temptada que la Lola es quedés la casa.
Quan entra un nou amor trontolla tot. Després tot es posa a lloc i es col·loca.
En 60-70 anys han canviat totes les estructures familiars. Abans en una sola casa hi vivien tres generacions més les tietes o els oncles que no s’havien casat.
En la relació de la Lola i la seva mare Carme era important que al final els dos personatges es reconciliessin. La Lola al final decideix anar-la a veure al sud de França on hi viu amb la seva parella.
Hi ha un capítol que li agrada molt que és quan en Joan i el seu germà li porten l’armari a la Carme, la mare de la Dolors. És molt dolç. És maco.
En Joan es mor d’un atac de cor.
Li va agradar introduir el tema d’uns milicians que patrullaven al Montseny, els MAOC (Milícies Antifeixistes Obreres i Camperoles). Passejaven pel bosc i vigilaven.
També és verídic que la torre La Miranda, que era de Gaudí, va volar amb la fugida de l’exèrcit.
Pel que fa al gran amor de la Dolors, per l’autora era important que la nena que se li mor fruit d’una violació fos el seu gran amor, ja que la va definir més com a persona. Aquest amor només el comparteix amb la seva mare. És un gran amor ja que tot i que és fruit d’un acte no volgut, decideix tirar endavant l’embaràs. És el gran secret que l’acompanyarà tota la vida.
Procés de creació de la novel·la
- Li surten les històries a raig. Quan s’hi posa ho fa seguit en dos o tres mesos.
- Per ella l’escriptura és passar-s’ho bé. Si és complicat i requereix molt esforç no li agrada.
- Hi ha èpoques que no escriu i altres que li surt a raig i ho fa seguit.
- Comença a escriure i li van sortint els capítols que potser no van seguits.
- Quan té 50-60 pàgines les ordena.
- Quan té una tercera part feta l’endreça.
- Es fa una escaleta i va omplint els capítols o escenes que falten.
Pel que fa a la relació de la Lola amb el Sergi va dubtar si havia de passar alguna cosa més o no.
Els personatges l’acompanyen mentre està escrivint una novel·la. Quan va escriure “Una casa lluny del mar” va plorar molt perquè li venia al cap la seva àvia i tot el que havien viscut.
En la novel·la tenia clar que fossin dues veus i en primera persona. Havien de ser les dues Dolors, la Dolors àvia i la Lola, la neta.
La història del cirerer és verídica. El seu avi el va plantar el dia que es van casar amb la seva àvia l’1 de gener del 1936. El cirerer va viure fins que va morir la seva àvia. Feia cireres petites i margues però l’arbre va arribar a ser gran.
Li agrada escriure ràpid, curt i amb frases poc complicades. Li han fet la crítica que és poc literària. Li agrada molt repetir paraules.
La Marina Martori ens fa la reflexió que les dones de la guerra i d’abans de la guerra van viure amb una llibertat que les mares amb la postguerra i la dictadura no tenien, i que les joves d’ara tornen a tenir. Aquest fet fa que ella per exemple, s’entenia més amb la seva àvia que amb la seva mare.
Al final ens recomana una de les seves novel·les “Dones salvatges” que és una novel·la negra.
Anna Arnella Ventura
Santa Eulàlia de Ronçana, 3 de febrer del 2021
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 