“L’OMBRA DEL CAPITÀ”. Joaquim Brustenga i Etxauri

Tertúlia Club de lectura Santa Eulàlia de Ronçana,

4 de maig 2021

Comentem L’OMBRA DEL CAPITÀ. Premi Fiter i Rosell de novel·la 2019

Convidat l’autor local. Joaquim Brustenga i Etxauri

Ens acompanya Joaquim Brustenga, autor local, en una sessió molt propera i participativa. La coordinadora del club de lectura destaca la seva trajectòria com a  poeta visual, articulista, escriptor de relats curts i finalment novel·lista.

Joaquim Brustenga ens explica alguns detalls de la seva feina, parteix de que  li falta molt per considerar que les seves obres tenen una  maduresa completa.

Treballa a partir d’una idea que se li presenta,  llavors busca la màxima documentació. És conscient que no poden haver-hi lapsus o contradiccions. Aquesta fase li resulta especialment engrescadora.

No prepara una escaleta o guió, va escrivint i les històries i els personatges sembla que agafin vida pròpia. No té un mètode definit. El que té són moltes hores per escriure, i això el complau moltíssim.

El llibre que comentem el va enllestir en uns quatre mesos, i va escriure les tres parts en el mateix ordre en què han quedat.

Procura que el lector estigui enganxat en tot moment, i també li agrada sorprendre’l d’alguna manera.

En aquests moments té al calaix una novel·la acabada i una altra en procés.

Es presenta a premis, principalment, perquè és un escriptor tardà, i aquest és un canal per aconseguir publicar les seves obres. Els editors no tenen interès en un autor desconegut de futur relativament curt.

La poesia visual, que li ha donat prestigi, la treballa de manera esporàdica, sobretot quan el conviden en algun certamen.

L’OMBRA DEL CAPITÀ

El tema de la novel·la se li va ocórrer quan va llegir un article a “Sàpiens”. És un tema del que no s’ha parlat gaire, ni a la seva època, ni ara mateix.

L’autor ha llegit fragments de diaris de bord. El què apareix al llibre no ho és en sentit exacte, és un diari personal complementari de l’oficial del vaixell.

No ha estat mai a Cuba, però evidentment ha buscat informació perquè els detalls dels llocs que surten siguin correctes.

El títol de la novel·la està molt ben trobat. L’ombra del capità queda sempre present al llarg dels anys.

En principi els diàlegs a Cuba i els diaris del capità estaven escrits en castellà i amb cert argot caribeny, però per poder optar a un premi en català es va haver de  traduir l’obra sencera.

Els negrers creien que feien una bona labor. En un moment el capità diu “no som caníbals, som gent civilitzada” quan pensa que els esclaus que porta si que ho són i se’ls voldrien menjar. L’escala de valors del moment res a veure amb la de l’actualitat.  

En Jaume Ginebró, el capità, porta dues vides, sembla que amb estimació semblant, a Vilanova i a Matanzas.

El capità és totalment inventat, però les situacions que es donen són extretes de relats versemblants i contrastats.

La part central del llibre és com una novel·la de pirates, enganxa molt.

Queda reflectida la doble moral, crueltat per una part i religió per una altra.

El 1820 és firma un conveni anglo-espanyol que prohibeix el mercadeig d’esclaus. La marina reial anglesa fa de policia. Es barregen, a part de la llei, interessos econòmics.

Donada la dificultat del negoci, com queda explícit a la novel·la, els guanys són molt més quantiosos.

En aquells anys els noms dels vaixells eren en castellà, igual que  els escrits oficials.

Els negres que agafaven a l’Àfrica ja eren esclaus provinents de guerres entre diverses faccions, tribus o reialmes. Els líders provocaven expressament guerres per treure’n profit  amb la venda de presoners.

A part del capità ressaltem detalls dels altres protagonistes:

El Lluís no ha fet l’evolució per assumir el cas de l’avi, però la Tània ho viu diferent perquè sempre ha estat conscient del què va passar, encara que no s’ha d’oblidar.

El Lluís arriba a Cuba i queda fascinat per aquella vida. I molt més quan la família de Matanzas li presenta els menjars típics de Vilanova a “El Chato”

El pare del Lluís no hagués volgut que fes res de bo, res de estudiar. Volia que visqués de rendes com ha fet ell.

Al capellà ja li està be com funciona la cosa, com passa molt sovint, apropar-se al poder ajuda.

Les naus anaven sobrecarregades de persones. Ja estava previst que durant el trajecte hi hagués  un percentatge de defuncions.

L’actitud despòtica del capità té molt sentit, era necessària per mantenir el principi d’autoritat.

RECOMANACIO LECTURA:

Apareixen dos “leitmotiv” el braçalet i l’estampa. Aquesta última no la porta ni el capità ni en Lluís quan moren.

Al final ambdues famílies coneixen tota la història, però l’amaguen. Pura hipocresia.

La vida és plena de situacions dramàtiques, per això el final tràgic és adient.

Al Joaquim Brustenga se li demana que ens recomani un llibre que li hagi agradat de las seves ultimes lectures, i ens diu que “Pasaje al nuevo mundo” de Tania Juste (Maeva Ediciones) és, al seu criteri, molt interessant per llegir. 

Manel Calaf

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s