TIRANT LO BLANC de Joanot Martorell. Versió completa en català actual per Màrius Serra. 14 de setembre del 2021.

Exposició del comentari de l’obra per Ruth Galve i Beorlegui.

La Ruth Galve ja fa cinc  anys que cada inici de curs ens fa una exposició magistral d’obres clàssiques de la literatura catalana. Avui és el torn de Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. 

La Ruth és llicenciada en Filologia Catalana, professora de secundària als Jesuïtes de Casp de Barcelona, i investigadora en l’àmbit de l’expressió oral i la pedagogia de la interioritat. També treballa en el desenvolupament de nous models d’aprenentatge de les llengües. Coautora, amb Helena Esteve i Lluís Ylla, de Ser a lescola. Una pedagogia per descobrir la interioritat (2013); autora de Lexpressió oral, competència bàsica (2011); “Palau, amic” dins Josep Palau i Fabre: lAlquimista (2000);  Els fruits saborosos, de Josep Carner (1987) i coeditora, amb David Vilaseca, de l’Antologia Poètica Universitària (1985).

La Ruth comença dient que està molt contenta de ser aquí, però aquest any encara més per la represa, per tornar a fer les coses que havíem fet i que, de sobte, les vam trobar a faltar perquè d’un dia per l’altre les vam haver de deixar de fer i es suma al Compàs de renaixença amb la sessió d’avui.

El primer que fa és preguntar-nos què ens ha semblat, què diem d’aquesta obra, els qui l’han llegit, o els trossos o itineraris proposats per en Màrius Serra, o els que havia proposat ella, que eren més complets que el curt que ell proposava.

Les persones que en parlen diuen el següent:

  • Han gaudit molt de la lectura, moltíssim. També diuen que el Màrius Serra ha fet una versió fantàstica. Hi ha qui diu que li ha fet pensar en moltes coses relacionades amb l’actualitat, coses o situacions actuals. Ha agradat molt i el coneixement d’aquella manera de viure, amb aquella classe social determinada i curiosa.
  • Li havien dit que li costaria molt però no el deixava. Li ha agradat molt. Hi ha molta ficció i molta realitat. Hi ha de tot a la novel·la. Hi ha realisme i ficció.
  • Ja havia llegit coses, fragments, però no sencera. La novel·la cavalleresca no és l’obra de la seva vida però li ha agradat.
  • No l’havia llegit, però se l’ha empassat. Se li han fet feixugues les batalles i les exageracions. De cop hi ha mil vaixells. Geogràficament no acaba de veure-ho. S’ha de llegir, hi ha trossos divertits, hi ha la forma de viure d’aquell moment, d’aquell tious de gent. En moltes novel·les de cavalleries hi ha molta màgia, hi ha àngels, dimonis i aquí no, a excepció d’un capítol. Hi ha un capítol que li ha sobtat que hi ha un drac, els cavallers perses i la donzella drac. Hi ha molta batalla. Hi ha molta realitat. Els noms dels reis no li quadren.

La Ruth diu que si llegíssim els clàssics com la Íliada hi ha descripcions de batalles fetes a la menuda, com la llança entra per l’ull i li surt pel crani amb una descripció acuradíssima. Hi ha tota una fisiologia de l’assassinat.

La Ruth diu que som afortunats de tenir la versió del Màrius Serra. Ella va llegir l’edició de la MOLC (Les millors obres de la Literatura Catalana) que són dos toms. Certament és més feixuga, no només per la llengua del segle XV que ens és molt llunyana sinó perquè editorialment la lletra és molt petita, tot molt atapeït. El Màrius Serra, és llicenciat en Filologia anglesa, ell coneix molt bé la tradició britànica i ha fet una cosa que els britànics fan sense pudor i sense manies que és actualitzar constantment els textos antics. Conviuen molt bé les edicions clàssiques dels llibres amb les edicions que posen a l’abast de tot el públic. És una feina que el Màrius Serra ha fet molt bé i que és molt interessant ja que acosta un autor que és molt important al públic actual sense el filtre de la llengua. Hi ha altres filtres, ja que una novel·la de 1000 pàgines –són moltes pàgines!– però no és la llengua que ens priva de llegir l’obra.

Per tant en primer lloc voldria fer un agraïment al Màrius Serra que, a més, és un bon amic de la Ruth, per posar-nos a l’abast aquesta obra i de guiar-nos. La idea de l’itinerari, no la va agafar de la seva versió, però va agafar-ne la idea perquè demanar a tothom que es llegís una novel·la d’aquesta magnitud era abusar de la bona voluntat dels lectors. Va preparar un itinerari diferent del d’en Màrius Serra, un d’alternatiu.

Abans de res la Ruth ens llegeix unes paraules que són molt conegudes del Quixot sobre el Tirant lo Blanc, que és una de les referències més conegudes de la novel·la. És a la primera part i és en l’episodi en què el barber i el mossèn cremen els llibres de cavalleries, fan una foguera al pati de casa el Quixot perquè l’home ha embogit a causa de les lectures. Entre aquesta incineració de llibres, que sempre és una cerimònia desagradable, hi ha un moment agradable que és el moment en què el mossèn topa amb “Tirante el Blanco”. I diu així:

—¡Válgame Dios! —dijo el cura, dando una gran voz—. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen. Con todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho.

En aquest fragment hi ha la defensa del realisme, n’hi ha perquè això es veu immediatament. Es veu algú que està molt més a prop de Cervantes i de la realitat que nosaltres. Hi ha aquest realisme perquè a diferència dels llibres de cavalleries, de les fantasies, dels dracs i la màgia aquí “los caballeros duermen y mueren en sus camas” i això és molt important. Per exemple com mor Tirant és una de les qüestions claus de l’obra. “Y hacen testamento antes de su muerte” i en la novel·la hi ha testaments. N’hi ha dos, de testaments, ben cabdals en aquesta novel·la que són el de Tirant i Carmesina, cap al final de la novel·la.

I la Ruth, continua:

“El text de Cervantes és un elogi que dona unes claus de lectura molt interessants sobre la novel·la, una és la idea de quina relació té la novel·la amb el realisme. En aquest cas és molt evident.

Tirant lo Blanc és lobra més important de la història de la literatura catalana, potser amb una certa competència amb la Rodoreda, però avui parlem de Tirant lo Blanc i de Joanot Martorell, el seu autor, que ha estat citat anteriorment pel premi que va guanyar la Cèlia Sunyol.

És una obra central, cabdal, enorme. No ho podrem explicar tot. N’haurem de fer una tria i centrar-nos en algun tret essencial com podria ser la dimensió del realisme. Cal remarcar la grandesa de l’obra, no només per la seva extensió, sinó pel seu interès. És meravellós que alguns de vosaltres no la poguéssiu deixar, que us agradi. No trobaríem gaires autors del segle XV que aguantessin aquest text. No tots els autors aguantarien. L’obra es va publicar el 1490 però la va començar a escriure entre el 1459 i el 1460. De la meitat del segle XV no sabríem trobar gaire autors que se’ns farien evidents ni llibres que fossin tan interessants per a nosaltres: ens agrada, el podem llegir amb ulls del lector del segle XXI. Aquest és el concepte de clàssic que ens interessa a tots, un llibre que ens parla a nosaltres, que ens diu coses, que ens arriba fins els nostres dies.

Estem parlant d’una novel·la molt gran. Vargas Llosa va escriure un opuscle on parlava d’un concepte interessant, el de novel·la total. Ens parla d’una novel·la que es pot llegir de moltes maneres i que s’ha de llegir d’una manera diferent de com a l’època es llegien els llibres de cavalleries, que eren molt interessants. Com les aventures de Lancelot i dels cavallers… Però aquesta novel·la s’ha de llegir d’una manera diferent perquè la porta a la modernitat. És el mateix que fa Cervantes amb el Quixot. Agafa una determinada tradició i la porta als temps moderns, des de la paròdia. Hi ha paral·lelismes molt interessants a Tirant lo Blanc i el Quixot. Sobretot amb aquesta idea de reconèixer d’on venim i on som, que a vegades no és tan fàcil fer-ho tot alhora. Tirant lo Blanc és una gran novel·la perquè és poderosa, ha generat molt de discurs, perquè té lectors transversals, perquè ella mateixa fa una selecció de lectures. Hi ha molts textos de la literatura catalana, des de Ramon Llull, textos de Joan Rois de Corella, etc. És una obra que és un homenatge. És una obra que ha generat milers i milers de pàgines de crítica.

Joanot Martorell és un autor ancorat en una època medieval però que reconeix que el seu món ja no és aquest, el món que té davant dels ulls ja no és el món que per ell té sentit. Martorell posa en pràctica una recepta que funciona sempre, des de la Ilíada a Joc de Trons, que és sexe i violència. Tots els productes de ficció que juguen amb això juguen a cavall guanyador. La recepta Martorell funcionava llavors i funciona ara. El llibertinatge que hi ha a Tirant lo Blanc no el trobes a d’altres llibres. No és tan fàcil. Hi ha un erotisme, una literalitat eròtica que encara ara ens sobta i algunes de les pràctiques són entre divertides i inquietants. És una obra en aquest sentit molt interessant. Potser la guerra i la violència ens carrega, perquè n’estem saturats pels productes audiovisuals que consumim i la part de sang i fetge ja la tenim més coberta, però a l’època de Martorell només hi havia el llibre o la transmissió oral. D’alguna manera el producte que ens agrada és el que ens provoca por, de sentir la presència de la mort. Però tu, llegint-lo, estàs lliure d’aquesta mort, perquè estàs llegint i per tant la mort és la mort dels altres i la por és una por controlada. Són mecanismes que tots tenim i que són eterns perquè estan controlats per la condició humana.

Aquesta pulsió d’Eros, que en els capítols centrals de la novel·la estan molt ben posats ja que també ens els trobem en el clímax de la novel·la. A més, hi trobem Thanatos, i aquesta parella són les pulsions més elementals, la pulsió de vida i la pulsió de mort. Martorell ens porta per aquest territori d’una manera molt interessant, de vagades s’entreté o es fa feixuga. Però en els seus millors moments la novel·la és esplèndida. Ens apel·la a aquestes pulsions elementals que tots tenim.

D’altra banda ens permet  veure la novel·la, com una novel·la històrica encara que no hi neix com a tal, ens permet mirar pel forat del pany com Tirant quan contempla el bany de la princesa, en els episodis memorables de l’obra. Ens permet contemplar aquesta vida tan llunyana de la nostra, la vida cortesana que l’autor coneixia i coneixia bé perquè havia estat a la cort d’Anglaterra. La cort d’Anglaterra tradicionalment, igual que ara, és una cort ritualista, de cerimonials. És una cort on el cerimonial és molt important. Nosaltres com a lectors del segle XXI tenim l’ocasió d’assistir a aquests rituals i aquestes cerimònies que se’ns presenten amb un cert realisme tot i que també amb elements hiperbòlics ja que no sabem si hi ha robins i perles suficients. Cada vestit que apareix hi ha tal quantitat de pedres precioses que no hi ha mines d’on treure-ho. És exagerat.

Un altre element és el luxe, a qui no li agrada el luxe i les riqueses? A qui no li agrada assistir a aquests cerimonials i rituals a aquestes descripcions esplèndides dels vestits, de l’ordre que la gent s’asseu a la taula i a més en una situació com la nostra en què s’han perdut grans rituals i moltes persones ni s’asseuen a taula per menjar, o bé cada cop menys persones ho fan?. És molt atractiu assistir a aquests cerimonials i aquests rituals en una societat com la nostra que se n’ha desfet tant de tota mena de rituals. Molts d’aquests rituals tenen un fonament real. Hi ha dades concretes que ens permeten afirmar-ho, com per exemple a la primera part de l’obra: el que s’anomena Tirant a Anglaterra.

Lobra es divideix en cinc parts que estan associades a la geografia:

  1. Tirant a Anglaterra
  2. Tirant a Sicília i a Rodes, amb un tros a França però poc rellevant. L’autor sembla que vulgui deixar la Bretanya lluny
  3. La part central que és la de l’imperi grec, que té com a centre Constantinoble (Istanbul)
  4. Tirant al nord d’Àfrica, a la terra dels bàrbars
  5. Final de la novel·la que és el retorn a l’imperi grec a Constantinoble i tot l’epíleg que hi ha

La primera part de Tirant a Anglaterra és la menys original de totes les parts de la novel·la. Martorell sap copiar molt bé. A més a la seva època si no copiaves eres un ignorant. Havies de copiar i citar bones obres. En aquesta part de l’obra hi ha la descripció de la creació de l’orde de la garrotera. Garrotera és lligacama. Ja comença a ensenyar cuixa de la nostra dama, la bella Agnès, i prèviament ja ha ensenyat pit. A la primera part ja tenim l’ADN de la novel·la,  hi ha les llavors més interessants del llibre, com el realisme, el component històric… L’orde de la Garrotera és l’orde més antic que hi ha que s’ha conservat fins els nostres dies. És una orde del segle XIII, encara que Martorell ho situa al XV. Actualment hi ha 25 senyors i alguna senyora a Anglaterra que formen aquest orde, que és molt selecte. El príncep de Gal·les n’és membre. A la primera part del llibre hi ha una narració de com s’hi inicien els seus membres.

Comença amb una d’aquestes cortesies: en una de les celebracions una dama perd la lligacama, a partir d’això el rei l’agafa amb una mica de tensió sexual no resolta i això es sublima, que és el que havia fet la tradició (l’amor sublimat: molts cavallers no podien tenir relacions sexuals amb les seves dames i se n’anaven pel món a matar) amb les matances que anaven a fer pel món. Sublimaven la seva repressió amb aquestes manifestacions alternatives.  Tot el territori dels trobadors respon a mecanismes de sublimació que tenen a veure amb la sublimació que hi ha entre les poques dames i els cavallers que com que no tenen patrimoni, no podien aspirar a un casament com cal.

La narració de l’orde de la garrotera és històric. Els fets no estan ben posats però són reals, històrics i arriben fins els nostres temps. La Ruth ens recomana molt que mirem les fotografies corresponents de com es vesteixen els cavallers i les dames d’aquesta ordre.

Hi ha un component eròtic de la lligacama. Hi ha una iconografia que arriba fins ara. Encara sabem el que és una lligacama i la capacitat eròtica que té.

Tirant, que en la dimensió eròtica és molt menys agosarat que en el camp de batalla, és un personatge agosarat en la batalla i, alhora, efectiu, eficient. Si pot fer les coses bé, les fa bé. No l’acompanya la màgia, guanya perquè és més espavilat, perquè ha tingut sort o perquè en un moment de perill han vingut els seus companys. És un personatge únic. En el terreny eròtic no és gaire agosarat, però en canvi a Anglaterra ja hi ha un episodi cortesà en què ell té una actuació molt curiosa respecte al fermall de la bella Agnès, que a més deriva en l’enfrontament amb el senyor de les Vilesermes. El nom Viles Ermes també és ben informatiu: és el lloc que no dona profit. Els noms de la novel·la tenen aquest component que s’han de llegir més enllà.

Hi ha una escena pel que fa al fermall de la bella Agnès molt interessant,  entre Tirant i la bella Agnès, en què Tirant sol·licita per anar-hi i la bella Agnès li diu que l’agafi, aquí hi ha intenció, i el té al pit. Els pits tenen molta importància, no només a la vida sinó a la novel·la. La paraula pits i mamelles té una recurrència interessantíssima. Tirant ho fa amb una certa prudència i contenció, ja que també és una mica voyeur. La visió és un mecanisme molt important.  En el moment que el Tirant li pren el fermall a la bella Agnès tenim el component de cerimonial, de ritual, de cortesia. Ja tenim una llavor eròtica que l’obra explorarà i portarà a punts més alts. Ja tenim aquesta barreja d’amor i mort, de violència i erotisme que és una de les característiques més singulars de la novel·la. I aquest component de realisme o de fase realista barrejat amb una ficció que és evident. El Tirant a Anglaterra és un Tirant que està començant, que té un mestre, que és el Guillem de Warwick, que també és un personatge històric, encara que no com el coneixem a la novel·la, i que li fa un mestratge. Li explica que és l’art de cavalleria, li dona una lliçó de vida. Martorell havia anomenat a aquest personatge a la catalana, Guillem de Varoic però Màrius Serra, com a filòleg anglès no s’hi pot resistir i li posa Warwick. És el mateix personatge, un personatge històric d’un comtat que encara existeix i té un castell potent que és el castell de Warwick. Amb aquesta dualitat de realitat/ficció, que Martorell administra amb una intel·ligència extraordinària, ens ofereix realitat i història  i ens ofereix ficció molt ben administrada. En aquesta part Tirant aprèn què s’ha de fer per ser un cavaller,  li fan unes lliçons teòriques i se’n va a fer la pràctica a les noces del rei d’Anglaterra que duren un any i un dia. Això és una mica hiperbòlic. Són aristòcrates que no treballen i no tenen altra feina que lluir-se i de tant en tant han d’anar a combatre. Quan no combaten per necessitat, ho fan per diversió. Aquesta és la diferència del primer Tirant. Tirant a linici de la novel·la combat per diversió, per esport. I a més a més això va ser de debò. Hi ha una cavalleria que és bèl·lica que respon a les necessitats de la guerra i una cavalleria que és esportiva, la gent es mata per esport. A la primera part de la novel·la Tirant és un cavaller esportista. Hi ha uns tornejos, unes justes, que estan regulats, estan molt ben endreçats, el proclamen campió, li donen un certificat i li ensenya a Guillem de Warwick. Tirant és modest, és jove, té 20 anys, té una certa prudència.

Hi ha una altra dimensió de la novel·la que és molt interessant però que no tocarem que és qui parla (perquè en diferents moments parlen diferents persones), qui narra, a qui i des d’on. És molt interessant. Tirant a la primera part de la novel·la ha pagat el seu tribut a una tradició, que és la tradició cavalleresca. A partir d’aquí el lector és més lliure i ens ho demostra per fer anar el nostre protagonista, Tirant lo Blanc, créixer i anar més enllà de la tradició. Ell creix com a personatge però la novel·la també creix i és capaç d’anar més enllà del que seria esperable del que la tradició ens ofereix.

Això ens porta a Tirant a Sicilía i a Rodes. La Mediterrània en aquell moment era molt important. Hi havia guerres de tota mena, imperis que es fan i es desfan. És un moment molt significatiu. Martorell, que se sàpiga, va estar a Nàpols, no és tan clar com hi va arribar, què va veure.. Era algú que tenia nocions de navegar, que sabia que hi havia a la Mediterrània, fa un recorregut.  És una geografia on hi ha els dos extrems, d’una banda Sicília i de l’altra Rodes en situacions molt diferents. Sicília és un nucli de l’Europa Occidental, per l’illa de Sicília hi ha passat tothom, des del temps antics. Hi ha capes i capes. Era la magna Grècia en temps dels grecs, hi han passat els grecs, els romans, es catalans. Ell agafa aquesta influència i la de l’altre costat, Occident i Orient. Rodes, que és el límit de la Mediterrània i per tant és a la zona d’influència de l’imperi otomà. Quan Martorell escriu la novel·la Constantinoble ja ha caigut, no fa gaire. És història recent. A ell no li agrada com ha anat tot plegat, arran del cisme, l’església oriental es separa de l’occidental, de l’església de Roma. Martorell comença a escriure molt aviat després d’aquest esdeveniment històric, el moment en que per nosaltres comença l’Edat Moderna. En el 1453, que cau Constantinoble en mans de l‘imperi otomà. L’imperi en aquell moment ja no és el persa, i Constantinoble, de fet, són quatre cases i una gran muralla, inexpunable fins aleshores. L’imperi turc està creixent, és un imperi jove, poderós. Venç a un nucli ja decadent, aïllat, desassistit, gastat com és Constantinoble. És l’últim bastió però no és veritat, l’últim serà Rodes que cau més tard a principis del segle XVI però ja ha patit setges ferotges. Un de molt important, el de 1444 en què els soldats egipcis assetgen Rodes. Tornem a tenir la combinació, la fricció entre la història real i la ficció. La història real és que Constantinoble cau, s’acaba l’imperi grec, les escorrialles del que havia estat un imperi. Això a Martorell no li  agrada, i com que no li agrada, els escriptors tenen aquesta capacitat de modificar la història i inventar-se un final alternatiu.

Tenim un heroi, que entre Sicília i Rodes ha demostrat les seves capacitats de moure’s. A Sicília el veiem fent política, s’enduu el fill petit del rei de França que és atractiu físicament però avar i groller. Li falten una sèrie d’atributs. Tirant intenta que Felip, que és el darrer dels fills del rei de França, es defensi en aquesta cort i aconsegueixi enamorar la filla del rei, la princesa Ricomana. Ricomana significa generosa. El príncep és avar i Ricomana és una gran senyora.

Els personatges femenins són molt interessants en aquesta novel·la, tenen molta més vida, més vivacitat, són més atractius. Són molt més interessants de tots els punts de vista. A més, Martorell, en una societat masclista i violenta, els personatges femenins són extraordinàriament atractius des del punt de vista físic però també són inicialment presentats per les seves qualitats. Ricomana és intel·ligent: quan veu que no se’n surt amb el príncep Felip per culpa de Tirant va a buscar un filòsof, algú que l’ajudi, el que seria un coach actualment. El va a buscar perquè l’ajudi a desentranyar qui és Felip, si és el que Tirant li va mostrant o és el que ella intueix. Ricomana se’ns presenta, no per les seves qualitats físiques sinó per la seva personalitat, per la seva intel·ligència, per la seva agudesa, per la seva capacitat de llegir les situacions, destreses i competències de les quals en Felip no en gaudeix ni una, però Tirant si. 

En aquesta cort aliena, que és una cort que ell no coneix i a la qual no hi va com a cavaller neòfit sinó com a cavaller reconegut, hi pot començar a fer política. Rep la carta del mestre de Rodes, a qui demana auxili. Això és històric, és territori de l’Orient, que tenien un setge i demanaven auxili a Occident i Occident en donava o no depèn dels seus interessos. Des de Sicília Tirant fa política, es mou en una cort que no és la seva amb molta intel·ligència. Aconsegueix els seus objectius amb el rei de França (la Bretanya és França)  amb qui li convé quedar bé perquè és un rei del segle XV molt poderós i per altra banda ja li està bé ajudar als qui pateixen el setge de Rodes perquè és una ocasió de tenir victòries militars, i per tant, un reconeixement que ja no és esportiu, és un reconeixement com cal, d’algú que pot portar exèrcits, que pot ser un cabdill, que pot ser un capità, un  comandant i aquí ja som en un altre territori, ja no som en el territori artúric. Aquí els referents són molts, els que més s’han assenyalat són, evidentment, Alexandre el Magne. Una part del viatge de Tirant, és el viatge d’Alexandre.

És a dir que Tirant passa de cavaller a capità, conductor d’exèrcits, conductor d’homes com ho havien estat els grecs. Les seves peripècies beuen de moltes fonts. Les principals són Alexandre el Magne, el Gran; Roger de Flor (que es va casar amb la neboda de l’emperador) que va perdre la vida a Orient i probablement el Cavaller Blanc, que és un ésser blanc, pur de llum, que era hongarès que havia conduït grans victòries sobre les tropes turques i otomanes. No hem d’oblidar que els turcs van arribar fins a Viena, per tant sembla que Tirant reflecteix moltes peripècies i molts trets de diferents capitans i guerrers de diferents èpoques històriques, de les pròximes i de les més antigues. Aquest pas el fa a través d’aquesta segona part de Tirant a Rodes i Sicília.

Arribem a la tercera part que és Tirant a Constantinoble. És el punt més interessant de la novel·la. Aquí la trama amorosa, eròtica, cortesana i la trama de la guerra, ja no de l’esport, sinó d’una guerra necessària ja que l’imperi està assetjat, ocupat, envaït i per tant cal combatre a l’enemic. Ja no és un esport sinó una estricta necessitat. Tirant havia de passar per les experiències de Rodes i Sicília per tenir el reconeixement que el permet que sigui cridat a salvar el regne. I això és el que fa però de manera molt interessant la novel·la sap trenar la trama amorosa entre Tirant i Carmesina i la trama bèl·lica, del context històric, del reencontre amb els turcs.

Hi ha episodis inoblidables, sobretot en el territori de la cortesia, de lerotisme, és a dir d’ell que s’enamora, que és tan valent i es posa malalt. La malaltia d’amor. Està allotjat i el seu cosí li pregunta què li passa perquè no l’ha vist mai d’aquella manera i li diu que té mal de mar, amb el joc de paraules. Vol dir mal d’amor perquè, com es pot confessar una cosa així a la primera?. S’enamora, amb tot el que representa. S’enamora (capítol 118) “Tirant va topar amb dues pomes cristal·lines que li van entrar pels ulls com qui entra en un paradís i mai més no és capaç de trobar la porta per sortir-ne”. Carmesina és un personatge molt interessant, complet, molt jove, té 13 o 14 anys. Tirant i Carmesina són l’anti Romeu i Julieta, o sigui aquí passen més de 7 anys. Una història d’amor i de guerra. Tirant s’enamora a primera vista. Quan la veu està de dol per la mort del seu germà. És un dia que fa calor i quan la veu els ull se li en van a les “pomes”. A partir d’aquí hi ha molta tensió sexual. Tirant li confessa el seu amor a Carmesina amb un mirall. Ella espera un retrat, que a l’època era molt habitual, i Tirant li dona un mirall que ella no sap el que és. Fa servir una estratagema molt atractiva i bonica. Tirant és molt eixerit, és un gran cortesà, sap tractar tant la dimensió bèl·lica com les dones, tot i que Plaerdemavida diu que no.

Plaerdemavida és com una mena d’home amb faldilles, molt entremaliada, molt divertida. En l’episodi del bany de la princesa, és un episodi pujat de to. Hi ha una escena en què hi ha Tirant, la princesa i Plaerdemavida, és un menage a trois. Plaerdemavida no s’ho passa malament remenant la princesa. És una dona que ha vingut a aquest món a passar-s’ho bé i espera que s’ho passin bé els altres. Tirant surt de l’habitació, la corda és curta i es trenca la cama. Llavors comença a fer uns gemecs, els seus parents es pensen que és un fantasma, després es pensen que és una dona (això per un home de l’època és la humiliació màxima).  Per tant hi ha aquesta tensió, aquest humorisme, aquest contrapunt i aquestes  escenes que són inoblidables. 

Les bodes sordes, és una cosa que passava, hi havia matrimonis consumats, que no tenien el reconeixement social de la cerimònia i a l’inversa, hi havia matrimonis que es feien per poders i no trigaven a consumar-se. De matrimonis consumats sense reconeixement social és el que passa amb Diafebus i Estefania. És com una mena de mirall, de contrapunt, dels amors de la Carmesina i Tirant, amors apassionats.

Plaerdemavida es fira. És un personatge amb un entusiasme vital. Els espia (a Tirant i Carmesina) i després ho explica com un somni a Estefania i Carmesina. És algú que es diverteix mirant, explicant, tocant fins que arriba a l’Àfrica i li passen les mil-i-una.

Hi ha moltes escenes, algunes són molt conflictives, com l’emperadriu al llit amb Hipòlit. Ell té l’edat entre fill o net, diu la novel·la, s’havia de dir Hipòlit que és una mena de fillastre de Fedra. Hi ha una escena que són al llit i diu somiava que el meu fill mamava dels meus pits. Hi ha molts episodis memorables a la part de Tirant a Constantinoble sobretot en aquesta dimensió més lliure o que nosaltres ens costa de creure que a l’Edat Mitjana algú es lliurés a aquests territoris amb aquest atreviment.

Tirant al Nord d’Àfrica és la part més feixuga, la menys interessant. Passen moltíssimes coses. Tirant hi arriba com esclau, acaba essent conqueridor i no para de convertir musulmans al cristianisme d’una manera fastuosa. Acaba de ser tot una mica embotinant, els personatges perden profunditat, entrem en una mena de mecanisme de conquestes, setges, batalles, morts, reis que moren, reis que s’han de reemplaçar per reis cristians… Això no té cap relació amb la realitat històrica, aquí la novel·la no té cap contacte. Aquests territoris no es van cristianitzar, potser d’una manera temporal, circumstancial però no d’una manera com la novel·la explica. Podem llegir aquesta part com una expiació. Tirant ha pecat perquè s’ha deixat enganyar per la Viuda Reposada, s’ha cregut la història del moro, de l’hortolà. L’ha mort, s’ha cregut que la princesa Carmesina estava fent l’amor amb l’hortolà perquè li han parat un parany, ell se l’ha empassat, l’ha mort i el més trist és que s’ha distanciat sense cap mena d’explicació de la princesa. Així quan agafa les galeres perd el nord. És una metàfora. Es perd.  Perquè ja s’havia perdut abans. La Viuda Reposada li posa un parany i ell es perd i com s’ha perdut també es perd geogràficament. Se’n va al nord d’Àfrica i expia els seus pecats. És a dir és esclau, està a les mans del cabdill dels cabdills, de l’emir dels emirs,  ja no és lliure. Tota la seva expiació passa per fer el bé que és conquerir territoris, conquerir regnes, administrar, posar els seus en els llocs que van deixar els successius reis que va guanyar en el combat i arriba la conversió. És el moment de l’obra quan la religió és més potent. És un motor més visible, i el motiu és perquè Tirant està expiant els seus pecats i després torna i quan tot ha d’anar bé es mor. Això és un anticlímax molt gran. Perquè quan ja ha passat tot el que passa a Àfrica penses que ja està, i no. Resulta que li diuen “queda’t aquí que et rebrem amb tots els honors que et mereixes amb una entrada triomfal”. Tirant és molt modest però hi ha un moment en l’entrada què diu o emperador o res. Li preparen l’entrada triomfal. Ell fa molts anys que no ha vist Carmesina. S’espera perquè l’han de rebre amb tots els honors i un dia passejant diu “ai quin mal” i es mor. Té temps de fer un discurs, d’acomiadar-se, de fer la seva darrera pregària, de rebre els sagraments finals però no té temps de rebre Carmesina, se l’emporten i ja no hi ha temps. Això és tràgic. El desenllaç és molt estrany. És un dels moments més estranys de la novel·la i ens genera una sensació com d’estafa, és inquietant, es shakespearià, allà es mor tothom. Es mor successivament. Primer Tirant, després Carmesina en una escena, semblant a la de Madame Bovary en què ella es pren l’arsènic, aquí arriba un moment en què obre els ulls de Tirant que està mort i les llàgrimes d’ella omplen els ulls de Tirant i sembla que Tirant plori. Però hi ha un moment en què ella segrega sang. Acaba molt malament, però no només per això sinó que quan s’ha de rebre a Tirant amb tots els honors agafa una pulmonia i es mor. Això no es atractiu, no és glamorós. Un dia passeja pel costat del riu, té una punxada i es mor després d’haver passat moltes coses (ha caigut, ha rebut un cop al cap  es va trencar la cama, després se li obre la ferida, se li torna a trencar la cama…). Carmesina desesperada decideix que no pot viure, la seva agonia és tremenda. En la relació entre Tirant i Carmesina sempre hi ha hagut una intensitat hiperbòlica, de tensions hiperbòliques. L’emperador es mor una mica abans per no veure la mort de la seva filla, no es mata, perquè és cristià i no es suïcida però es posa molt malalt perquè no sap com viure. Al final Carmesina vomita sang, molt hiperbòlic.

El desenllaç és interessant perquè ens inquieta i ens obliga a fer-nos preguntes. Arribem al desenllaç per un recorregut molt complex, en el qual apunten algunes línies:

  • Un recorregut per la geografia. Tirant volta el món. Amèrica encara no es coneixia. Tirant volta el món que nosaltres encara coneixem. Aquesta geografia on acaba enterrant-hi el seu cor. Aquest cor que batega. Ens ha portat per un recorregut històric, des de l’orde de la garrotera fins els turcs a Constantinoble. El recorregut històric és molt interessant, passant pels setges de Rodes, etc.
  • Ens ha portat per un recorregut que va del món cavalleresc, cortesà en declivi a un paradigma de fets d’armes que són els de la guerra, tal com es vivia al segle XV. Les armes amb la cavalleria, ja poden disparar, etc. La guerra com a necessitat.
  • Hi ha un recorregut literari molt interessant. Hi ha molta literatura sobre les fonts del Tirant. El saber literari de l’autor és molt gran. Els llibres a l’època no eren accessibles. Moltes de les coses de l’època que el narrador escriu les escriu de memòria. Hi ha un recorregut per la literatura occidental, per la literatura catalana, una intertextualitat (com es diu en crítica literària) que gesticula amb molts textos.
  • Hi ha un recorregut per la llengua dels seus temps, una llengua popular, la llengua del seu temps. Hi ha una llengua popular, viva, acolorida. Però també una llengua sàvia, amb uns discursos que fan fredat, alguns durs fins i tot de llegir.

El desenllaç ens inquieta, no només perquè trenca les nostres expectatives. Si recordem com hem començat la novel·la, l’acabem molt malament. La comencem amb un comte que es fa ermità per redimir-se del seus pecats i que té com a llibre de capçalera el llibre de l’ordre de   cavalleria de Ramon Llull i que és capaç d’encarnar els narradors medievals de les cavalleries. L’acabem amb lascens social  (amb un “braguetasso” èpic i edípic) d’Hipòlit amb l’emperadriu. Hipòlit és un personatge clarament modern, pragmàtic. Ell té la iniciativa de seduir l’emperadriu i a ella ja li està bé perquè a l’emperador “l’espasa ja no se li aixeca”, diu la novel·la. Sortint del món de les cavalleries i el seus ideals del món medieval, el món modern és aquest món on els materialistes triomfen, on els ideals no serveixen per res.

Quan Carmesina li dona a Hipòlit tres cabells perquè li porti a Tirant Hipòlit li diu on vas. Dona’m coses materials. Això és molt modern. Hipòlit és un personatge modern, que podem entendre, la seva ambició desmesurada, que pots pagar a qualsevol preu.

Quan es mor l’emperador diuen a l’emperadriu que es casi amb Hipòlit quan era secret i tota la cort ho sap. Després d’episodis dubtosos com que l’emperadriu el té amagat al recambró més de quinze dies.

Això aboca als mals usos d’aquesta modernitat materialista. La novel·la comença lluminosa amb ideals, amb esperances, aconsegueix grans descobriments…però aquest doble final en què Tirant mor i qui el succeeix és Hipòlit i sigui la seva nissaga els successors de l’imperi ens està retratant aquesta idea que la vida està condemnada a la destrucció. La novel·la acaba de manera crepuscular.

Anna Arnella i Ventura

Setembre del 2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s