Tertúlia “Dones Valentes” amb l’autora Txell Feixas

7 març 2022

Anna Montes, regidora de Cultura de Santa Eulàlia, obre aquesta sessió especial del Club de Lectura, com a primer acte de la “Setmana de la Dona”, amb unes reflexions sobre el 8M i sobre el que reivindiquem.

A continuació la coordinadora del Club de Lectura Lola Tresserras condueix la conversa i presenta la periodista i escriptora Txell Feixas i Torras, autora del llibre “Dones Valentes”

La Txell Feixas és de Sant Joan de Mediona (Alt Penedès). Ha treballat durant 5 anys de corresponsal a l’Orient Mitjà per TV3 i Catalunya Ràdio. Ha fet un treball de trinxera. Actualment està fent un any sabàtic.

Després d’un breu resum del seu recorregut professional elaborat per la Lola Tresserras, la Txell ens fa un seguit de comentaris i reflexions, tant de les seves experiències al Orient Mitjà com de la gènesi del llibre:

• No s’havia plantejat mai escriure un llibre. Li van demanar de l’editorial. En un moment determinat va pensar que les històries de les dones que hi apareixen valia la pena que fossin conegudes per fer-nos reflexionar abastament. Desitja que aquest granet de sorra ens mostri una mica altres realitats, que de fet no estan tan llunyanes. És un fet de justícia per compensar tot el que li han donat.
• Escrivint les dotze històries va plorar com mai ho havia fet sobrevivint amb les protagonistes.
• El llibre és molt dur i pot semblar que la lluita de les dones és inútil, però creu fermament que també obre pas a l’esperança. La revolució àrab de fa uns anys ha quedat soterrada pels efectes polítics, morals/religiosos, i perquè en deu anys no es tomben tantes centúries de privilegis dels homes.
• Estem anestesiats davant del dolor per la quantitat d’informació que rebem, tantes vegades manipulada, i és bo, de vegades, un bon sotrac.
• És un llibre d’històries, però és també polític, pensat perquè l’ entenguem nosaltres, no pas la gent que viu al món àrab.
• Després d’anys de  treballar en un periodisme tradicional i mediàtic, escull una altra tasca per explicar coses més humanes. El fet de ser dona, explica, li fa veure amb una altra mirada com la meitat de la població, els homes, menyspreen un ésser humà, pel sol fet de ser dona.
• Dona sola, explica vivències personals com quan va ser motiu de les susceptibilitats del veïns de Beirut. Fins que no van saber que era periodista i que les visites d’homes que rebia eren professionals,  la miraven de reüll. Després tot va canviar, amabilitat, cura i fins i tot preocupació si faltava uns dies. La seva relació després de cinc anys va ser molt maca.
• La seva experiència periodística, especialment a Madrid sobre temes econòmics, no va tenir utilitat en aquell entorn. Al món àrab i en mig de conflictes de guerra, abans d’aconseguir una petita aportació havia de demostrar la seva voluntat de no caure en sensacionalismes ni morbositats, trencar les barreres de la desconfiança, fer que les persones entenguessin que volia ajudar, un tracte de dona a dona. El paradigma de periodista de guerra, amb armilla i casc, res a veure amb la seva tasca. Ella buscava històries de gent que vivia allà i com ho vivia.
• Les dones, tant a l’Orient Mitjà com a Occident, es consideren la baula dèbil de la societat, quan en realitat són, tot sovint, els pilars de la mateixa. A la xarxa hi ha hagut comentaris crítics amb la fugida de dones de Ucraïna, perquè els homes es queden lluitant, i les dones fugen. Marxar amb les criatures, en les condicions en que ho fan, té tant de valor o més. A més també hi ha hagut dones que s’han posat a lluitar amb les armes.
• Anar a aquelles realitats tan dures amb les nostres penes no és el que necessiten de nosaltres. En moltes ocasions ha estat consolada en lloc de consolar. La força d’aquelles persones és difícil de comprendre si no es coneix com viuen i lluiten. Elles no es tenen per heroïnes, hem de deixar d’alliçonar. Ha aprés molt de tota aquella gent. Aquí tampoc estem bé.
• Cert que porten vel, però hi ha tanta diferència amb l’esclavitud d’una talla 36, per exemple?
• L’equip va ser fonamental, el productor, el càmera i ella van copsar la mateixa manera de veure les dones, amb la mateixa tendresa. Una visió senzillament humana, sense prejudicis que desgraciadament tenia i tenim tots envers Orient. A ella els homes del seu equip, l’han ajudat a tenir aquesta mirada humana feminista.
• Ens parla de la situació al Líban, el país teòricament més avançat de la zona, que en aquests moments des de la guerra civil està patint una involució política i social de grans dimensions.  També ha fet marxa enrere en els drets de les dones. El mateix està passant a Turquia.
• Les dones libaneses “alliberades” , contracten sense cap mena de recança “esclaves” per al seu servei domèstic, les quals pateixen tota mena de maltractaments. A Beirut cada dia es suïciden noies que treballen com a treballadores domèstiques.
• Les noies kurdes que han creat un poblat només per a dones, són un referent de feminisme. Una llança de futur.
• Si hagués d’escollir una història de les que ha escrit, es quedaria amb la noia enginyera de la franja de Gaza. Un exemple que l’esforç i la constància poden fer que tot sigui possible.
• L’arrelament del masclisme és molt profund, però no perdem de vista que totes les concepcions religioses (cristianisme, budisme, i altres), sobretot les monoteistes,  són essencialment masclistes. Les actituds masclistes manipulen el feminisme, tergiversant la seva essència.
• A les autoritats d’aquells països l’art els fa por. Els llibres els resulten pitjors que una pistola. Com sempre la cultura en general ha d’estar subjugada.
• La Txell ens diu que ara està en una temporada sabàtica, i ja ha fet algun que altre  viatge a la zona de l’Orient Mitjà. Després no sap encara el què farà. Aquesta experiència ha estat com una droga.

Finalment, la Txell ens recomana un llibre que té molta relació amb tot el que en aquests moments està passant: “LA GUERRA NO TÉ CARA DE DONA” de la premi Nobel 2015 Svetlana Akeksiévich. Editat per Raig Verd.

Manel Calaf