Laura a la ciutat dels sants. Miquel Llor.

ComentantLaura a la ciutat dels sants amb Ruth Galve

De la mateixa manera que la majoria de nens entre una joguina amb piles, llumetes, brunzits i de molts colors i una baldufa de fusta no dubten en quedar-se amb la primera; els adults, entre un llibre d’aquells de pàgines esgrogueïdes, com els de la col·lecció “Clàssics i moderns” editats per “la Caixa”, o una flamant novel·la, acabada de publicar per un autor contemporani, també és fàcil decantar-se pel segon (o almenys a mi em passa). La veritat, però, és que a les baldufes mai se’ls acaben les piles i qualsevol infant, en un moment o altre, s’adona que és una joguina eterna i genial —per això en ple segle XXI totes les joguineries encara en tenen i, creieu-ho o no, es venen a grapats!—. Doncs això mateix passa amb aquells llibres que, amb el pas el temps, han esdevingut clàssics.

Els llibres són clàssics, com deia Calvino, quan la relectura és una lectura de descobriment com la primera, quan mai acaben de dir el que havien de dir, quan porten impresa l’empremta de les lectures que els han precedit i quan serveixen per definir-nos i persisteixen com un so de fons, fins i tot quan sembla que l’actualitat s’hi imposi.

Tot això i més és el que ens va explicar ahir la Ruth Galve en una sessió amb la sala plena d’assistents que acabàvem de llegir amb entusiasme la magnífica novel·la de Miquel Llor: Laura a la ciutat dels sants, que l’any 1930 va guanyar el prestigiós Premi Joan Crexells de narrativa.

En un moment en què la novel·la catalana estava passant per una mala època, conseqüència del noucentisme, que exaltava la poesia en detriment d’altres formes expressives que solen caracteritzar una literatura consolidada, autors com Pla, Foix, Segarra o Llor anaven escrivint al marge dels dictats acadèmics, que aleshores significava escriure novel·la. Va ser en aquesta època que es va publica Laura a la ciutat dels sants, una obra d’una qualitat més que remarcable.

Laura és una barcelonina que coneix en una festa Tomàs Muntanyola, propietari rural de Comarquinal (ciutat inspirada en Vic). Aturem-nos un segon, però, per veure el mecanisme dels noms: de la Laura no en sabrem mai el seu cognom expressament, i és que aquesta és la manera que té Llor de dir-nos que la protagonista no tindrà mai on arrelar-se. Mentre que el cognom Muntanyola, inspirat clarament en les muntanyes, no ens hi cap ni a la boca, metàfora de la grandiloqüència de la família que devorarà a la protagonista.

La Ruth ens va explicar que la novel·la explora diversos temes, però dos de cabdals són el tema de la malcasada, recurrent en la història de la literatura i que predomina a partir del segle XIX amb obres com Anna Karènina o Madame Bovary, en el sentit de dones que tenen una visió idealitzada del matrimoni, en part fruit de les seves lectures i que totes elles s’asfixien en uns pobles que no les omplen i on no encaixen. Per això, intenten escapar-ne a través de l’adulteri, tot i que Emma Bovary ho fa amb diferents amants i Laura només en pensament. Finalment, la temptació del suïcidi és un fantasma que les persegueix cap al final dels seus dies.

El segon tema és el de la recerca de la felicitat sense final feliç. No es pot dir que la Laura no ho intenti amb totes les seves forces al llarg de tota la seva peripècia: primer amb el marit, després amb la filla, amb la cunyada, la Beatriu l'”avorrida”, amb en Pere… però mai troba reciprocitat en aquesta recerca de l’amor.

Per posar-nos una mica més tècnics, em va semblar interessantíssim l’apunt que va fer la Ruth, quan deia que era una novel·la absolutament binària, i és que en literatura el binarisme és conflicte. El número dos és molt important en la novel·la: dues parts, la Laura intenta estimar dos homes, oposició entre dues dones, dos models de vida: ciutat-poble, la doble moral, dues aparicions de Pere, dos escenaris: Comarquinal i Aulines, dos petons furtius, dues presentacions públiques de la Laura, dos capellans, dos anys i dues anades a la riera.

Per acabar, reproduiré per escrit un exercici fantàstic que vam fer durant la sessió, en veu alta, tot llegint el primer fragment de la novel·la, que és aquest:

“Tot just el tren ha sortit d’entre els fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S’adona que l’aire esdevé espesseït com per una resta d’aquell fum de la màquina que va escapant-se retardat, per la boca del túnel. Fins li sembla que el sol i tot s’entela amb un començ de grogor malaltissa.”

Com va dir la Ruth, qualsevol inici de novel·la conté l’ADN de tot el que ha de venir, són aquelles pedretes que l’autor deixa als lectors esperant que aquest les reculli per fer la seva pròpia interpretació, sense necessitat d’explicar-li tot de manera literal.

Doncs bé, fixeu-vos quantes pistes (paraules sàviament col·locades entre aquestes tres primeres frases), ens deixa Llor perquè extraiem les nostres pròpies conclusions sobre com acabarà la història: fragors, abrupte, estrany, espesseït, fum, escapant-se, retardat, túnel, entela, grogor malaltissa.

És evident, doncs, que tot el que ha de venir després de sortir d’aquest túnel no serà fàcil ni agradable per la Laura.

Abans d’acabar aquesta crònica, voldria fer una menció especial al personatge de la Teresa, un dels personatges més impactants de la literatura catalana i, també, cunyada de la Laura. En la seva foscor, la Teresa brilla pel seu gran conflicte intern, per ser un retrat de les dones benpensants de l’època, per portar dintre seu tota la repressió d’aquest món, la insatisfacció i la feblesa.

Com una magnífica baldufa, aquesta novel·la funciona de meravella, sense necessitat de piles, brunzits ni llumetes i els nens (que demà seran adults) algun dia també s’adonaran que és un llibre genial per entendre com era Catalunya i els homes i les dones d’una altra època, tan diferents i alhora tan semblants a com som avui.

Visca els clàssics!

Alba Dalmau