La sessió va tenir dues parts, una primera amb els comentaris dels presents i després fragments de l’entrevista que li va fer l’Anna Guitart a l’autora el 28 de març del 2023 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).
Ha agradat?
Absoluta unanimitat. Ha agradat a tothom i en general molt.
- Al principi es va fer pesat, però de la meitat cap al final li ha agradat molt
- Una meravella. L’ha captivat.
- És un pèl repetitiu.
- Va llegir Hamnet fins la pàgina 47 i en canvi aquest li ha agradat molt.
- Unes descripcions fantàstiques, ho veus tot com en una pel·lícula.
- El final sorprèn, s’espera quelcom més.
- Et fa estar dins del personatge.
- Enganxa, especialment a partir de la meitat.
- Ha colpit molt la història. Angoixa tota la novel·la. Condemnada tota la novel·la.
- El duc no vol que la Lucrècia pensi, que sigui més llesta que ell. És lliure i no la pot domesticar ni controlar. Li pot dominar el cos però no el cap.
- Els cabells com a símbol d’apoderament. L’Alfons mana tallar-li els cabells contra la seva voluntat, i ella, en un gest de dignitat se’ls talla ella mateix. No permet que ningú els hi toqui.
- La dida, Sofia, personatge entranyable. És l’única que la protegeix. L’autora et fa viure l’escena del comiat.
- Ens sorprèn com fan els retrats en equip.
- L’autora ens parla en aquesta història del desamor, de l’autoritat del pare, marit o germans sobre les dones.
- La Lucrecia és una persona molt sensible. Ha patit des de petita el poc afecte dels pares i família.
- Està molt ben explicada la diferència d’educació entre fills i filles. No fa pas tant de temps que era pràctica comú entre nosaltres, probablement encara es deu donar en alguns casos.
- Es vol enamorar de l’Alfons, però els fets li van fent caure la bena dels ulls.
- L’Alfons un personatge odiós, té el perfil de maltractador, que només persegueix tenir descendència per mantenir el seu “status” de poder. No obstant, fent gala d’una especial dualitat, és amant de la música (Els cantants “castrate”) i a la seva manera té un cert afecte per la Lucrecia.
- No queda clar qui descobreix els amors de la germana del Duc. Potser Leonelo o Anunciata.
- La portada del llibre imbricant un marc de quadre i un tigre és molt escaient.
- La fugida de la protagonista i l’aprenent de pintor, en Jacopo cap a Venècia, segurament està buscat. A Venècia els senyors no els podien anar a buscar perquè era una república sense nobles amb compromisos entre ells.
L’Alba ens llegeix alguns fragments del llibre, i a continuació visionem el retrat de la autèntica Lucrecia de Medici que es conserva a Florència. Veiem aspectes descrits a la novel·la com el penjoll i detalls del vestit. La roba és de colors foscos, amb dibuixos geomètrics. La mirada és trista.
També veiem el de la mare Eleonora, així com el “palazzo” dels Medici al mig de la ciutat de Florència, i el “castello” fortificat dels Esses a les afores de Ferrara. Hi ha gran diferència entre les dues Corts.
Al epíleg del llibre l’autora dona puntualitzacions històriques respecte de les famílies dominants al renaixement, i entre elles queda palès que aquests assassinats de la muller no foren casos aïllats.
La crítica, en general, ha opinat que la novel·la de Maggie O’Farrell “HAMMET” és superior a la que comentem, perquè el seu argument és més potent.
Apuntem algunes respostes de l’autora a l’entrevista que hem visionat:
- La idea li va sorgir al trobar el poema “La meva última duquessa” de Robert Browning, publicat al 1842. És un poema que és molt conegut al Regne Unit i es fa servir molt. Va començar a escriure la novel·la durant el confinament. Tenia una sensació d’ofec, de pèrdua de llibertat. El mateix que li passa a la Lucrecia.
Es parla d’un duc, de la seva esposa tardana al pare de la seva segona esposa, amb qui està negociant els termes d’aquest segon matrimoni.
Fa córrer una cortina i tot i que lloa el retrat li explica de manera clara que va ordenar matar-la per alguns defectes certament menors.
- A partir d’aquesta troballa es va posar a indagar si havia un personatge real i va descobrir que havia la duquessa Lucrecia que als 16 anys ja era morta.
- El retrat descrit al llibre no existeix, però si va localitzar un de petit del personatge històric.
- Es va documentar sobre l’època i la forma de vida d’aquella centúria.
- Comenta la diferent educació dones/homes.
- Explica la seva visió de l’Eleonora.
- La Lucrecia és molt jove i no sap que significa casar-se.
- La pintura és molt important per la protagonista. És la seva via de fugida diària.
- La tigressa té un fort significat que pot interpretar-se de diverses maneres. Potser la més adient és la Lucrecia mateix, independent i rebel. És una analogia seva.
- O’Farell explica el final de la novel·la. No és segur que Alfonso va matar la seva dona, alguns historiadors diuen que va morir de tuberculosi, però hi ha altres elements que fan pensar que si que la va matar. En aquell temps els homes no havien de respondre davant de res ni de ningú.
- Explica que és veritat documentada, i el que no, a la novel·la, com el fet que la Lucrecia pintava. Això és ficció És l’única cosa que no és veritat. Pels historiadors quan hi ha buits és un drama però pels escriptors és un regal. Aquest fet encaixa amb el personatge encara que no sigui real.
– Quan escrius no pots fer que un personatge sigui només bo o dolent. Hi ha d’haver de les dues parts. L’Alfons té alguna sensibilitat,. Li envia un quadre.
Enviarem l’enllaç perquè pugueu veure la entrevista complerta: https://www.cccb.org/es/multimedia/videos/maggie-ofarrell/241771
De què aconsegueix parlar la Maggie O’Farrell?:
- De la posició dels homes
- Del desamor
- De la filla suplent. El dia que es casa li posen el mateix vestit que la germana morta. Pel seus pares sempre ha estat menyspreada.
- Pes simbòlic de la germana.
- No viu la vida que vol.
- Ell és un psicòpata. És egoista. En cap moment pot arribar a pensar que és ell qui no pot tenir fills.
- Un altre tema és el de les relacions sexuals. Hi ha una dissociació, com si sortís del seu cos.
Educació desigual
- La Lucrecia va ser víctima de la seva classe social i la seva família.
- Cossimo, el seu pare, tenia un zoo privat amb animals exòtics. En el Renaixement hi ha molta presència del món animal. Tenir un zoo era símbol d’estatus.
CANÇÓ:
Amb escenes i imatges de l’època escoltem música “antica” amb instruments d’aquell segle. Música del segle XVI amb Jordi Savall “Cancionero de palacio”.
Alba/Anna/Manel
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 