Aquest mes de març hem llegit L’últim patriarca, obra de Najat El Hachmi, filòloga àrab. És la seva segona novel·la i l’argument ha dividit els lectors en dos bàndols.
Uns tertulians l’han trobada fantàstica, digna d’haver estat guardonada amb el Premi Ramon Llull de novel·la l’any 2008. Relata molt bé la societat magrebina i els seus costums. Expressa bé el xoc de la cultura musulmana i cristiana, així com l’enfrontament entre Mimoun Driouch i la seva filla, pensen diferent. Tots dos tenen molt de caràcter.
Els altres l’han rebutjada per l’argument, en ocasions massa directe o escabrós. Pel que fa a l’estil literari no la consideren tan brillant com per excel·lir dins la narrativa actual.
Tothom, això sí, considera que té molt mèrit escriure sobre la teva cultura d’origen i no ometre d’explicar detalls pèsims en relació al paper de la dona i de l’home. Cal dir que el final de l’obra sorprèn. L’argument no ha deixat ningú indiferent. La conclusió és que el protagonista, Mimoun, és un individu malcriat, consentit i fins i tot cruel.
La lectura ens ha proporcionat l’ocasió de parlar de la diferència entre l’emigració sud-americana i l’africana. En el primer cas són moltes les dones que es desplacen buscant oportunitats laborals i en el segon cas són els homes.
En definitiva, pensem que L’últim patriarca és massa extensa per explicar una realitat social que desgraciadament existeix i tots els presents a la tertúlia condemnem.
Lourdes Roca i Manel Calaf
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 