Teresa Pàmies, Gent del meu exili.

Teresa Pàmies (Balaguer, Lleida, 1919 – Granada 2012)

Iniciem, una tarda més, la trobada del club de lectura per gaudir, apropar-nos i reconèixer l’obra i la figura de Teresa Pàmies de la mà de la Fina Dantí i en Jaume Arnella. Amb la Fina recorrerem, de manera minuciosa i precisa, els racons més rellevants d’una vida intensa, la de la Pàmies, plena de sensacions i emocions, però també de la història no tan llunyana del nostre país. I amb en Jaume ens passejarem per la nostàlgia dels sons i les paraules de cançons que marcaren la vida de la Teresa i també la nostra.

La Teresa és filla del Tomàs Pàmies i la Rosa Beltran. El pare, activista polític de tradició marxista, esdevindrà una gran influència per la Teresa, fins el punt que, a 16 anys, ella marxarà a Barcelona, al Congrés del Partit Comunista, i ja no tornarà a Balaguer. L’any 1938, amb tan sols 18 d’edat, intervindrà en un míting a la plaça monumental de Barcelona, juntament amb personalitats importants com la Passionària i d’altres. Poc temps després, esclata la guerra.

En Jaume Arnella ens canta Les sabates d’en Jaume, cançó de la Teresa Rebull, traslladant-nos ni més ni menys que al cor de la batalla de l’Ebre.

La guerra enceta el nou camí de la Teresa Pàmies cap a l’exili. Marxa amb el seu pare, tot sabent que no tornarà a veure mai més a sa mare. A la Memòria dels morts (1981) reflecteix amb gran emoció la recança que sempre va sentir per haver-la deixat enrere a Balaguer. Fins i tot apareix un diàleg fictici entre mare i filla on s’explica la seva mort.

Una de les seves obres cabdals, Testament a Praga (1971), tot i ser un homenatge al pare, està dedicat a la mare. En Tomàs Pàmies comença a escriure les seves memòries i les hi va enviant a la seva filla perquè les passi a màquina. Deu anys més tard, quan el pare ja és mort, el relat autobiogràfic s’intercala amb les reflexions de la Teresa. Una vegada més, reivindica la figura de la mare, gràcies a la qual ella i els seus germans són qui són.

La primera estada de l’exili va ser el camp de refugiats de Limoges.

En Jaume Arnella ens emociona amb Corrandes d’exili, de Pere Quart.

 Gràcies al Partit, la Teresa passa poc temps al camp de refugiats. L’any 1939, està a París i assisteix a un concert de la Marlene Dietrich. Malgrat que inicialment la seva opinió sobre la cantant no és positiva, en conèixer la seva postura clarament antifeixista canvia de parer. Fins i tot té ocasió de saludar-la en acabar el concert de París.

En Jaume canta Lili Marleen, cançó que va ser usada per ambdós bàndols de la guerra.

Esclata la Segona Guerra Mundial. La República Dominicana és el seu nou destí, passa per Cuba i, finalment, s’instal·la a Mèxic, on començarà els estudis de periodisme. L’any 1947, torna a Europa, s’estableix 12 anys a Praga i el 1971 torna a Catalunya.

El pròleg de Gent del meu exili (1975) és del seu fill, Tomàs Pàmies. Aquesta obra és un reflex de la memòria fragmentada de l’exili. No segueix un ordre cronològic, sinó més aviat el recorregut per totes aquelles persones que, segons la mateixa autora, esdevenen inoblidables. Impossible referir-se a totes elles, però sí aquelles que veritablement varen deixar-li una forta petjada i van valer la pena.

El llibre s’estructura en 17 capítols, cadascun dels quals mostra la relació de l’autora amb  les persones amb que va coincidir en les diferents ciutats on va viure. D’aquesta forma, pas a pas, fet a fet, la seva pròpia història personal va dibuixant la convulsa història de l’Europa del moment.

L’aparent senzillesa i facilitat de lectura de l’obra de la Teresa Pàmies no implica en absolut una manca de profunditat i rigor lingüístic. De fet, els nombrosos canvis de registre que es manifesten en els seus escrits demostren una gran qualitat literària.

Per altra banda, no només ens troben davant d’una gran escriptora, sinó també d’una dona molt mediàtica. Les seves aparicions als mitjans de comunicació van contribuir a una important tasca de salvació de l’oblit. De fet, tota la seva obra suposa en sí mateixa un exercici de recuperació de la memòria.

Pàmies escriu sobretot a partir dels anys 70, quan ella ja havia assolit la cinquantena, la qual cosa provoca en la seva obra una certa mirada des de la distància.

Després del llarg exili, quan torna a Catalunya, s’integra i forma part de manera molt activa del moviment cultural i intel·lectual de l’època. És interessant la seva postura vers el feminisme que, tal com veiem al seu llibre Mascles no masclistes (1987), s’acosta molt a algunes de les interpretacions més actuals sobre el moviment. La seva consciència feminista neix de l’estudi d’altres dones, com Rosalia de Castro, la Passionària…, o també del fet d’haver escrit la crònica de les primeres jornades feministes. Tanmateix, poc a poc se separa del feminisme tradicional, car el comunisme considerava que la lluita de classes també emancipava la dona. Amb el pas del temps considerà que la discriminació de la dona no era de classe, sinó de gènere. Per això no és d’estranyar que la lluita conjunta d’homes i dones estigui present al llarg de la seva obra.

A la Teresa li agradaven molts els boleros i també cantar. Durant 10 anys intervingué setmanalment a El matí de  Josep Cuní a Catalunya Ràdio, comentant l’actualitat acompanyada de boleros que donaven sentit al que volia expressar.

En motiu de la celebració del centenari del naixement de la Teresa Pàmies, el seu fill, Sergi Pàmies, va inaugurar el simposi amb aquestes paraules:

“A la Teresa Pàmies li agradaven les albergínies, l’escalivada, les olives, el pa, les nous, el cafè, la mongeta tendra, les magranes i les torrades de Santa Teresa, (…) Me’n recordo que a la meva mare li agradava cantar, però durant molt de temps em feia vergonya que ho fes en festes i aniversaris; me’n recordo que la meva mare se sentia molt satisfeta d’una recepta de musclos amb una salsa extraordinària […]. I me’n recordo del riure de la mare: franc, sorollós, vital…”

En Jaume tanca aquesta magnífica sessió amb el bolero Nosaltres, traducció de Josep Maria Andreu i Forns.

Us agraïm de tot cor, Fina i Jaume, haver-nos fet present una vida tan intensa com la de la Teresa a través de les vostres veus i la vostra sensibilitat.

 

Montserrat Hernández Vela