Aquesta novel·la de JORDI COCA és la que hem llegit el novembre. En aquesta ocasió, a més de la tertúlia habitual del club de lectura, hem pogut gaudir d’una sessió extraordinària amb l’escriptor.
Jordi Coca va néixer a Barcelona el 1947. Va començar a escriure des de ben jove. Va estudiar Art Dramàtic i és Doctor en Arts Escèniques, Diplomat en Filologia Catalana i gestor cultural per ESADE. Professionalment està vinculat al món del teatre sense deixar l’ofici d’escriptor.
Professor de literatura i teoria dramàtica, també ha estat col·laborador habitual en mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals i ha conreat l’assaig sobre temes teatrals i literaris estudiant especialment les obres de Joan Brossa, Manuel de Pedrolo i Josep Palau i Fabre.
Les seves obres de narrativa s’han traduït al castellà, l’anglès, el francès i l’italià. Ha guanyat diversos premis literaris com el Sant Jordi de novel·la i el Josep Pla entre d’altres.
La Japonesa, guardonada amb el premi Josep Pla (1992), narra en primera persona i d’una manera molt directa, la vida d’un nen que deduïm que és autista. La Japonesa és el nom que el protagonista dóna a una nena de l’escola que té els cabells negres i els peus delicats. Ell creu que és japonesa per la forma dels seus ulls, però també deduïm que en realitat té síndrome de Down.
En general l’obra ha agradat molt. Entre les coses que més han sorprès o cridat l’atenció destacaríem les següents:
Dubtem sobre quin és realment el trastorn del nen. La seva percepció de la realitat és absolutament sensible i molt subjectiva. Ens fa veure el món a través dels seus ulls i de les seves sensacions més que dels seus sentiments. Amb una gran capacitat d’observació fa descripcions minucioses i plenes de detalls sobre la natura, la pluja… Té fixacions, amb les olors, la llum…
El nen només es fitxa en els companys que tenen alguna peculiaritat com el que té els ulls malament. Seria el cas de la japonesa, que creiem que no és una nena adoptada sinó amb síndrome de Down.
Dos fets han impactat especialment: que no li expliquin la mort de l’avi i el treball inútil de retallar patrons que no es faran servir per res a la botiga del pare quan, per l’edat, ja deixa l’escola.
No veiem clara en algunes ocasions l’actitud de la mare. Molt afectada i sol·lícita, però en alguns moments poc comprensiva. De tota manera es tracta d’una visió totalment subjectiva del noi ja que l’obra està escrita en primera persona.
Els nens autistes no suporten que els toquin i a vegades reacciona a alguns estímuls de forma força violent. Li sembla que sempre el poden enganyar. Per altra banda, pensa amb molta coherència. Malgrat les seves reaccions violentes, els mestres no s’alteren. Deduïm que es tracta d’una escola d’educació especial.
Ell només es comunica realment amb l’àvia. Viu amb una gran soledat. L’aparició de la japonesa trenca la seva rutina i li fa viure noves sensacions i sentiments. I a partir d’aquí la seva vida canvia. Poc a poc va agafant responsabilitats i seguretat, fins al final del llibre, en què pren la seva gran decisió: anar a buscar la japonesa. Cercar la japonesa és l’objectiu que el porta a caminar sol de manera incansable i que marca un punt d’inflexió en la seva vida
Es genera un bon debat entre tots i anem descobrint molts matisos, però tenim bastants interrogants i creiem que la visita de l’autor en ajudarà a aprofundir-hi encara més.
TROBADA AMB L’ESCRIPTOR
La trobada amb Jordi Coca ha estat molt interessant. Ha respost preguntes i hem pogut conèixer els seus criteris i punts de vista sobre aquesta novel·la en concret, però també sobre el fet d’escriure i el paper de l’escriptor.
Referent a ell mateix i a la seva evolució com a escriptor, va començar a publicar al 1971, primer sobre Brossa, Pedrolo i Palau i Fabre. Va fer una literatura de recerca durant 15 anys. Tenia la sensació que havia d’aprendre l’ofici.
El 1985 va escriure Mal de Lluna, història d’una noia que havia d’anar a Menorca a veure el seu pare, però acaba no anant-hi i va recordant la relació amb el pare.
Volia una literatura molt transparent i fàcil, però amb diverses lectures. No li agraden els arguments complicats ni una feina erudita. Li interessen més els personatges que l’argument.
El 1992 La Japonesa sobre el món d’un nen, va ser una novel·la important per ell perquè l’ajudà a veure que se’n surt i que troba una estructura narrativa que li interessa. Molt diferent a la literatura del segle XIX (Flaubert, Dostoievski…) i més en la línia d’autors del segle XX com Pavese i Kafka (literatura de la claredat)
Quan sembla que no passa res, passen moltes coses: el pas del temps, els canvis en les emocions… Com un riu subterrani. I això és el que realment l’interessa. A La Japonesa hi ha una evolució del noi a partir de quan trenca els plats i comença a despertar.
Els autistes focalitzen els seus interessos en algunes coses: el violí, les gomes d’esborrar. A vegades tenen grans capacitats, però viuen aïllats de la resta del món
No ha conegut casos de gent amb autisme. L’autisme és una limitació de la persona per expressar el seu jo. Parteix de la idea que tots ens relacionem amb el món exterior amb limitacions. En el fons tots som autistes. El llibre és també un retrat de les nostres pròpies limitacions, de la nostra pròpia història. Quantes vegades tenim la sensació que ens fan retallar coses inútils?
Quan es fa una novel·la, tot i que amb un argument senzill, cal pensar en tot l’edifici, com si l’escriptor fos un arquitecte. I en la funció que ha de tenir. S’ha de preveure tot un seguit de coses subterrànies que s’han d’anar relacionant i que fan que ens hi sentim implicats. Fa un paral·lelisme amb la catarsi de la tragèdia grega: per mitjà de la ficció ens podem veure a nosaltres mateixos més profundament. En aquest sentit s’identifica també amb Kafka quan diu que si llegeixes un llibre i no tens la sensació de que t’ha ajudat a conèixer la teva pròpia profunditat, no serveix per a res. Diu que escriu sempre procurant construir un artefacte amb mil rodetes que han de funcionar totes a l’hora i que el lector no ho ha de notar. Que si es veu massa l’artifici, el distreu de l’essencial que és interpel·lar al lector. Fa un paral·lelisme amb el rellotge: cal veure l’hora, però no el mecanisme.
La literatura, com l’art en general, ens ha de portar a aprofundir en el sentit de la nostra vida. A partir d’incerteses i de la ficció hem d’arribar a conèixer-nos.
Aquesta nova perspectiva encara ens fa créixer la valoració que havíem fet del llibre perquè ens implica.
El punt de vista del narrador és una qüestió central en la seva narrativa. Prefereix escriure en 1ª. persona perquè, com que li agrada parlar d’incerteses, de dubtes i de petites evolucions, li va millor. Si ho hagués fet en 3ª persona, hauria descrit un cas mèdic i no li interessa parlar des del punt de vista científic sinó de l’humà.
La conversa s’allarga parlant de molts temes: de com li agraden els mites i de com alguns s’estan perdent; dels contes i les faules que tant sentit tenen… Ens fa una interpretació molt interessant del conte de la Caputxeta Vermella, la nena que deixa la casa dels pares, la infantesa, i s’endinsa en el bosc que té connotacions de perill i nocturnitat, l’engany del llop…En realitat el conte explica les pors que tots tenim…
I acaba la seva intervenció parlant de com cal conèixer el context de les obres posant un exemple del Macbeth de Shakespeare. I també parla del concepte d’art i de com interpretem les obres dels museus fent èmfasi en l’obra de Duchamp.
Ha estat una conversa molt interessant i profitosa.
Maria Bassa i Manel Calaf
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 