“Solitud” de Víctor Català és la protagonista en la presentació de la nova temporada

El 19 de setembre vam inaugurar amb il·lusió la temporada 2018-2019 del club de lectura.

Se’ns va informar que en els propers mesos homenatjaríem els escriptors Montserrat Abelló, Santiago Rusiñol, Josep Palau i Fabre i Manuel de Pedrolo. Ens van confirmar que els pobles de Lliçà d’Amunt, L’Ametlla del Vallès i Santa Eulàlia de Ronçana faríem activitats culturals conjuntes com altres anys. Ens van dir els títols dels llibres que un dia al mes posaríem en comú; lectures atractives com El silencio de la ciudad blanca d’Eva G. Sáenz de Urturi i Patria de Fernando Aramburu en són algunes mostres. Finalment, vam saber que enguany també comptarem amb una xerrada sobre llibres a càrrec de Ricard Ruíz al mes d’abril. Després de la presentació de la  nova temporada hem tingut el plaer de tenir com a convidada Ruth Galve, filòloga, per parlar-nos de Solitud, novel·la de Víctor Català (Caterina Albert).

Solitud és una novel·la que va sortir a la llum com a fulletó (per capítols setmanals) a la revista Joventut, entre els anys 1904 i 1905.

La primera observació que fa Galve, compartida per tots els assistents, és que la narració té una llengua exigent, gens planera. Ens acosta a la parla de la gent, per exemple un dels protagonistes el Pastor, ens mostra la parla rossellonesa (famili en comptes de família…). Català se serveix per a la seva narració de llenguatge quotidià i de llenguatge nou. Té un redactat molt plàstic. Ens adonem com és la natura, el paisatge. És com si veiéssim un quadre. L’autora disposa d’una capacitat fantàstica per recrear un món i per fer que el lector s’enganxi a la novel·la amb la intriga que planteja la narració.

Víctor Català obre un nivell literari important com a escriptora i ens deixa una prosa extraordinària. Caterina Albert era una dona del seu temps a qui agradava retratar la foscor en les seves obres així com vestir-les de contrastos: llum/foscor, solitud/companyia…

Solitud és una lectura dura, feixuga. El mateix ens passaria si llegíssim el recull de contes Drames rurals (1902) de la mateixa escriptora. Els fets que narren reflecteixen una vida difícil. Hi veiem la vida a la muntanya, sense llum elèctrica i on l’aigua s’extreu d’un pou; és un univers inclement.

L’escriptora deixa entreveure un punt de feminisme en la narració. Reivindica la figura femenina en la Mila, la protagonista. Una dona prudent, discreta. Vol ser mestressa de la seva vida malgrat les adversitats que li toquen viure. Per aconseguir ser lliure paga un preu molt alt: la solitud, per aquest motiu la novel·la té aquest títol. Hem de dir que la Mila és un personatge que ens fa patir, tot i que al final es desvetlla i obre els ulls. És valenta físicament, té fortalesa per superar els entrebancs que es troba en el camí vital, un camí d’uns sis mesos (primavera-tardor) en què bàsicament ella és l’única dona en un món d’homes. Homes com el Maties, el seu marit, podríem dir-ne que és un babau, no val per a res, no fa ni cas a la Mila, no la tracta amb estimació, no li parla, no té relacions amb ella i fa que estigui frustrada per no tenir fills, és una persona buida; el Pastor, un bon home de muntanya que simbolitza el bé, la bondat, ajuda a tothom, té un amor de pare cap a la Mila, un afecte desinteressat que provoca fer volar coloms a la Mila i pensar que el Pastor l’estima com a dona i el Matíes no; l’Ànima, home que simbolitza el mal, les qualitats pèsimes, és una persona perversa, és un destructor, depredador, violador, és com una bèstia! Una força de la natura que té grans semblances amb un llop. L’autora no li posa nom perquè si en tingués no seria tan brutal, té la força d’un allau; l’Arnau, home que fa goig, la Mila se n’enamora, però la imatge del Pastor i el que sent per ell fa que la relació no vagi més enllà. Català deixa ben clar l’oposició Arnau-Maties. El primer és treballador, atractiu i el segon gens pencaire i poc afavorit físicament. Fins i tot el gos que apareix en aquest món d’homes és mascle!

L’autora tenia correspondència epistolar amb J. Maragall, À. Guimerà, N. Oller… Galve ens ha constatat influències de Maragall en paraules del Pastor. Personatge que és capaç de sentir i veure el que altres persones no veuen i senten. Aquí és on veiem la figura de l’artista. Podríem parlar de similituds entre Terra baixa de Guimerà, on també és present l’oposició entre el bé i el mal, i de Solitud on com s’ha esmentat anteriorment hi ha contrast entre el bé (figura del Pastor) i el mal (figura de l’Ànima).

Pel que fa a l’estructura de la novel·la cal destacar que és bona: la pujada i la davallada. Hi ha la il·lusió de la protagonista i la desil·lusió. L’estructura està construïda sobre il·lusió-frustració que endureix la Mila com a persona. Català mostra una maduresa estilística. S’entreveu en la seva obra que és una gran narradora i Galve ens destaca que l’autora era una bona lectora amb una gran sensibilitat. Li agradava la pintura. Hem pogut llegir extraordinàries descripcions.

En resum, la solitud és la companya permanent de la Mila, des del primer capítol, l’arribada a l’ermita, fins a l’últim paràgraf de l’obra. Català explica amb una prosa extraordinària la crueltat dels fets que li ocorren a la protagonista i ens recorda la crueltat de la narrativa de Mercè Rodoreda, però així com l’escriptora empordanesa té un estil expressionista, Rodoreda expressa la cruesa dels fets amb un estil refinat.

Galve conclou la seva didàctica i amena explicació dient-nos que Català i Rodoreda són les dues millors autores de la literatura catalana del segle XX.

 

Lourdes Roca

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s