El dimarts 5 de març de2019 en la celebració de la setmana de la dona, a la biblioteca ens va visitar l’ escriptora Maria Barbal.
Maria Barbal va néixer a Tremp (1949). La seva infantesa i primera joventut les va viure als Pallars. Va arribar a Barcelona a catorze anys (1964) on estudiaria Filologia Hispànica a la Universitat Central.
La Maria escrivia com a una ocupació intima, de la qual no acostumava a parlar.
Després de versos i algunes narracions, es va donar a conèixer amb la novel.la “Pedra de Tartera” premis Joaquim Ruyra (1984) i Joan Crexells (1985) . Aquest llibre obra un cicle novel·lístic amb el Pallars nadiu de l ‘ autora.
Tot i la dificultat d’ alternar la professió, l’ escriptura i la maternitat, ha publicat cinc novel·les i tres llibres de contes, a més de la producció infantil i la redacció sovintejada d’ articles i de reflexions que han estat matèria de xerrades.
És així , amb una xerrada com comencem la trobada d’ avui conduïda per la Lola Treserras. Presenta a la Maria Barbal, com una persona senzilla i càlida que ha esdevingut una referència fonamental en les trobades d’ escriptors, començant aquesta relació quan vam llegir “País íntim”.
Abans d’ endinsar-nos “En la pell de l’ altre” ens parla del seu últim llibre “A l’ amic escocès” per fer referencia a la representació que farà aquest any Maria Barbal junt amb altres escriptors a la Fira del llibre a Buenos Aires.
La Maria ens explica que és això de ser “escriptor/a de l’ any” ella en va ser el 2015. Amb el suport de la NACS (North American-Catalan-Society) i, principalment amb el fons del Hood College , l’ escriptora Roser Caminals va crear aquest projecte. Un grup de professors, socis de la NACS, elegeixen un autor català del qual els estudiants, com a mínim llegiran una obra en traducció anglesa o castellana i , al cap d’ uns mesos, l’ autor realitza una gira per universitats nord-americanes.
Un fet important per a la Maria, va ser la participació en la Fira del llibre de Frankfurt (2007). Ens diu que va tenir sort doncs “Pedra de tartera” es va traduir una mica abans i va tenir difusió.
Hi va haver un abans i un després, tant per a la literatura Catalana com per a la Maria Barbal, se li van traduir 3 llibres més , va ser un reconeixement i una obertura. Són 35 anys de publicar, molt temps i molta dedicació.
ESCRIC PERQUÈ ÉS UNA MANERA DE VIURE EN ALTRES PELLS.
Així és com comencem a endinsar-nos en el llibre que hem llegit aquest mes en el club de lectura.
“En la pell de l’ altre”.
La novel.la està inspirada en un fet tan supressiu com va ser el desemmascarar la impostura de l’ Enric Marco, que encapçalava l’ Amical de Mathausen sense haver estat mai internat en cap camp nazi.
El pes de la narració recau en dues joves la Ramona Marqués i la Mireia Ferrer, de famílies ben diferents, coincideixen als anys seixanta a la mateixa escola al barri del Poblenou de Barcelona; quan se separen per continuar estudiant, l’una a la Universitat, l’altra en una acadèmia del barri, no esperen que els seus camins tornin a trobar-se.
Els altres personatges —el Rossend, l’Anna, el Tomàs, el Manuel, el Joan, la Lolín, la Isolda— dibuixen amb elles un entramat de relacions, vinculades al context social i polític dels anys vuitanta i noranta fins a l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia a Moscou el 2006.
Una novel.la emotiva, interessant, dura. Una narració que flueix amb naturalitat sobre impostures, secrets .
Així és com la Maria Barbal parla de la novel.la.
Em vaig posar a prova. Crees personatges que no s’ assemblin a tu. Quan escrius ficció no tens res a veure amb allò que fa el personatge.
La Ramona necessita un protagonisme i té capacitat per fer-ho, veu la possibilitat d’ ocupar un lloc i ho fa.
Quan escrius li dones vida al personatge, és ficció dins un llibre on tot és ficció. La ficció és mentida i des d’ aquest punt de vista poden haver-hi semblances.
Em vaig inspirar amb la història de l’ Enric Marco , em va impressionar tant aquest cas. Com és possible saltar-se tants requisits?
Vaig iniciar aquesta novel.la buscant punts de contacte entre Enric Marco i la Ramona Marqués , Marco tenia la mare al psiquiàtric, un pare absent, una infantesa i primera joventut difícil, es va haver d’ espavilar, era una persona molt intel·ligent. La Ramona parteix amb la mare internada a un psiquiàtric, li ha faltat amor de mare i, el pare treballa sempre. Comparteixen aquesta buidor.
El buit l’ omplen amb reconeixement, tenen un problema psiquiàtric, van fent la seva vida perquè són capaços i segueixen amb extrems que no semblen naturals, van justificant les mentides que per a ells tenen raó de ser.
Vaig agafar una base i vaig ficcionar una història.
Un altre tema de la novel.la és la relació pares ,fills.
En la relació que tenen les protagonistes amb les seves famílies vaig voler retratar l’ acceptació que fan els pares dels fills. El lector ha de poder valorar els personatges.
En el llibre faig al·lusió a la periodista russa Anna Politkóvskaira, vaig anar a un acte del PEN on va venir ella a parlar sobre els abusos de poder. Em va emocionar tant que li vaig voler fer un petit homenatge, doncs és una persona que es juga la vida per les seves conviccions, va ser així com vaig incloure a un periodista de ficció , per poder ressaltar la seva funció a l’ hora de posar llum sobre qüestions ocultes.
Podem adonar-nos en la novel.la com la Ramona i la Mireia són dones que tenen l’ amor al costat i no ho veuen. És una llàstima que no valorin les persones que les estimen.
En el cas de la Isolda, la filla de la Ramona, hi ha un canvi en aquesta relació. Ella s’ adona que la mare està per altres histories i sort en té de les àvies, es mostra com una persona intel·ligent. A nivell emocional sap no fer cas de les històries que li explica la seva mare. Ha tingut uns bons cuidadors, el medi ha sigut capaç de modular a la Isolda.
La clau s’ escau en personatges que volen la vida dels altres, totes dues volen un altre tipus de família. Els personatges volen ser un altre. Estic convençuda que tots nosaltres en algun moment hem volgut ser un altre. La meva sensació és que és bastant general.
La gent jove vol ser.. vol anar… volen confondre’s amb. Jo he volgut marcar el cas de la Mireia, és perquè en l’ adolescència es prenen decisions que no tenen retorn.
No som conformistes amb el que som, amb el que tenim , és una tendència.
Admirem als altres perquè pensem que aquesta persona ha tingut més sort que nosaltres, però no sabem com ho viu i que viu.
Arribat aquest moment, se li demana per la part més tècnica.
Jo barrejo l’ escriptura amb la vida depenent del que passa al voltant, Exigeix concentració i donar-hi tombs, trobar antecedents familiars, polítics, geogràfics.
La vida no té tanta coherència com la novel.la, si escrivíssim les històries com passa quedaria molta cosa enlaire, cada paraula ha de tenir una connexió amb totes les altres, es necessita temps, pensar-ho tot primer.
La meva manera és tenir una idea dels personatges, a mesura que avances vas buscant tot allò que et fa falta.
Amb el temps veig que hi ha novel·les amb arbres, més frondoses, són projectes diferents, tècnicament amb el temps n’ hauria d’ haver après. Cada lector pot concloure que vas guanyant o no.
A escriure m’ ajuda l’ atreviment, hores de donar-hi tombs, a vegades pots entrar en crisi, l ‘ escriptura suposa continues decisions. També m’ ajuda la lectura, aprendre d’ altres escriptors, la vida, allò que et passa.
Com a dona escriptora puc dir que a l’ hora d’ escriure influeix l’ edat, el teu moment, el sexe, jo tinc unes protagonistes femenines perquè ho tinc més a prop i, puc tractar-ho amb més solidesa.
A la següent novel.la els dos protagonistes són homes , aquesta novel.la ha partit d’ una documentació verídica, he hagut de treballar poc l’ argument, l’ estructura de la novel·la si que m’ ha donat feina.
Amb el temps he anat augmentant la revisió del text, encara que la meva tendència és fer novel·les sobre 300 pg. Surt així.
Com acabarà la novel.la ho vaig valorant a mesura que ho vaig escrivint, encara que tinc una idea de com m’ agradaria que acabés.
Per acabar la Maria ens ha fet una recomanació per llegir.
“He sortit del bosc amb les mans tacades” de Simona Estrade. Són petits textos enllaçats, un viatge i reflexió personal.
LA MARIA ESTÀ ENTRE ELS GRANS, AMB LA SEVA SENZILLESA I LA SEVA POSTURA DISCRETA HI HA UNA GRAN DONA I UNA GRAN ESCRIPTORA.
MOLTES GRÀCIES MARIA.
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 