Com en altres trobades l’Alba ens pregunta si ha agradat el llibre, el resultat entre els presents és:
- 56% SI
- 19% SI/NO
- 25% NO
L’Alba ens dona algunes informacions:
L’autor:
Periodista, director, guionista i crític de cinema. És considerat per les seves novel·les un dels millors escriptors francesos actuals. Nombrosos premis. Entre ells el Príncep d’Astúries de lletres el 2021.
Algunes de les seves novel·les s’han fet al cinema, entre elles: “La vida de nadie” dirigida per Eduard Cortés amb José Coronado.
La novel·la té semblança amb “A sang freda” de Truman Capote.
Truman també periodista, va veure la notícia de l’assassinat d’una família en un poble de l’Amèrica profunda (Kansas), i va indagar acompanyat de “Carper Lee” autora de “ Matar un rossinyol” tot el que va poder a la localitat.
A diferència de Carrère, Truman pren partit pels dos assassins, especialment amb en “Perry” homosexual com ell, fill no desitjat, que va tenir una infància complicada. Hi ha un alter ego amb en Perry ja que tenen un procés vital semblant. Capote emfatitza amb en Perry quan mata una família perquè no és una família en sí, sinó la societat. En Capote feia art de la desgràcia d’en Perry però no el va poder salvar. El van condemnar a ser executat i va anar a la seva execució.
“A sang freda” és la novel·la criminal més famosa del segle XX. Se’n van fer més de dos milions de dòlars. En Capote mai més va poder tornar a escriure. Va sobrepassar els límits de l’escriptura.
Aquesta va ser l’ultima obra important de Truman.
Tant “A sang freda” com “Esmorzar amb diamants” han estat portades al cinema.
Amb “A sang freda “ neix el conegut com a NOU PERIODISME o NOVEL·LA DE NO FICCIÓ”. Intenta ser el més objectiu possible tot i que està massa a prop del Perry i no pot ser-ne. Es posiciona al costat dels assassins.
Comentaris recollits dels presents:
És una novel·la que genera incomoditat, risc, perillositat.
L’adversari és com Satanàs. El que portem a dins.
És un llibre que ha deprimit. Una persona que extorqueix a tothom.
Tots coincidim en que està molt ben escrita i que és impactant. La tragèdia real supera la ficció.
És un llibre que sacseja, podem perdre la fe en les persones que ens envolten.
Es troba a faltar més profunditat en el anàlisi psicològic de l’assassí. Hi ha poca profunditat psicològica.
Alguns opinen que l’autor ha fet un gran exercici literari, però una mica estèril, sense cap aclariment a les motivacions del personatge pel que va fer. No aporta res.
És un relat com una columna periodística allargada en dos centenars de pàgines.
No és clar el penediment, més aviat troba en el grup que li fa costat a la presó una altra forma d’enganyar-se a si mateix.
En un punt de la novel·la una periodista li diu a l’autor/personatge: Li has fet un flac favor a l’assassí, li has donat protagonisme, que és el que ell vol. En aquest cas potser era bona la pena de mort. De qualsevol manera millor ignorar-lo.
Les aparences enganyen, qualsevol pot ser un monstre. Això fa por.
Ens fa veure la part fosca de les persones.
De fet el llibre ha fet de l’assassí un personatge de la literatura universal. Una perversió involuntària.
És immoral que existeixi una novel·la així perquè dona protagonisme a un ser terrible.
Un embolic li porta a un altre. No és un boig però no funciona normalment.
El títol pot tenir diferents sentits: Entre altres: L’adversari és un mateix, o bé, L’adversari a qui la Bíblia anomena Satanàs.
Una patologia que transforma tota la realitat.
No podia suportar que els seus descobrissin a l’adversari, el Satanàs que portava dins, ni la seva crítica quan es conegués la veritat.
La Marie France el visita a la presó com si hagués rebut un mandat diví. Un grup molt semblant a una secta.
La hibristofília significa persones que s’enamoren d’assassins. Els atrau la força física i volen intentar ser les seves redemptores.
En cap moment es diu que l’assassí és una persona perillosa.
No creiem que tingui penediment vertader, li va molt bé que unes persones religioses li donin suport, una altra mentida.
Resulta difícil parlar de l’obra sense jutjar el personatge i el narrador. A les cartes el personatge es mostra com una persona assenyada. Continua enganyant-se íntimament. És un home molt intel·ligent.
Hi ha personatges que tot i ser males persones són personatges atractius, amb moltes virtuts.. Això passa també amb el personatge de Lolita, l’Humbert, que és un pedòfil però té moltes virtuts. És professor de literatura, atractiu, que sedueix, és un veritable gentleman.
En la novel·la també hi ha el tema de les aparences i la mentida.
Perquè l’autor va voler escriure aquesta novel·la?
Per pròpia teràpia, donada la seva situació en aquell moment.
Com exercici literari. És un exercici impecable d’intentar entendre un personatge.
Per entendre com algú pot fer una cosa així. Tothom té la seva justificació per actuar com ho fa.
Ningú pensa de si mateix que és dolent.
L’escriptor intenta entendre a les persones. No li interessa la faceta de criminal, sinó la seva soledat, aïllament i incomunicació durant les hores que fingeix que està treballant.
Per albirar com a partir d’un fet quasi banal, l’examen al que no es presenta, inventa tota una vida de mentides. De fet el mateix que fan els escriptors, inventar vides i històries.
La història escapa de la lògica.
A Catalunya hi va haver el cas d’Enric Marco que tota la vida es va fer passar per un supervivent d’un camp de concentració nazi.
Ultimes pinzellades que ens dona l’Alba:
Com a lectors només exigim que el que llegim sigui creïble. En literatura l’equació: causa=efecte és la lògica.
A ressaltar l’ultima frase: no sé si aquesta història és un crim o una pregària. Si és una pregària ens identifiquem amb en Romand encara que sigui un ésser vergonyós. Si és un crim és pervers, autor d’un crim obert, mentider, estafador.. El protagonista d’una de les grans novel·les contemporànies.
La pressió social, per tant les aparences, són motor de grans conflictes individuals i col·lectius.
La seva història és una malaltia dels nostres temps, on la veritat és menys important que les aparences.
L’atracció de la professora Milo s’explica com una “hibristofília”
Els contes infantils, que sovint són cruels, han de ser coneguts pels infants? Si o No.
La violència present a tants mitjans, fomenta la violència? Queda per discutir.
La violència que es presenta avui, és com a càmera lenta, sang i fetge, morbosa.
En la novel·la de no ficció també hi ha l’autoficció on el protagonista és alhora protagonista i autor. Són memòries amb un punt de ficció. No se sap on acaba el personatge i comença l’autor. Hi ha un llibre d’un autor norueg, Karl Ove Knausgård, que es diu “La meva lluita” i són sis llibres sobre les seves memòries.
On para “Jean Claude Romand”
Després de vint i sis anys a la presó l’any 2019 va ser excarcerat amb condicions: No pot presentar-se públicament, no acostar-se a les persones a qui va fer mal, prohibit anar a tres departaments de França i pagar indemnitzacions als afectats.
Està vivint a l’Abadia benedictina de Fontgombault. La seva última faceta mística ha tingut resposta.
Posem la cançó “ Rien de rien” de Edith Piaf, que comença: Non, je ne regrette rien… (No, jo no me’n penedeixo de res)
La cançó acaba amb un amor que fa esborrar el passat, l’assassí també esborra tot i es troba amb déu… cadascú que pensi el que vulgui.
Anna/Alba/Manel
El Club de Lectura de Santa Eulàlia 